Per les valls nomades del Kirguizistan

L’entrada al Kirguizistan per la M41 és ben tranquila, després d’uns quants quilòmetres en terra de ningú arribem a una frontera deserta, on hem d’estar 10 minuts cridant i picant portes abans no aparegui ningú. Des d’aquí, una llarga baixada fins a Sari-Tash, el primer poble que trobem al Kirguizistan. Sembla fet a posta, però només creuar la frontera apareixen iurtes i els primers yaks a banda i banda de la carretera, com per deixar-nos clar el paisatge que ens espera durant els propers dies. La baixada a Sari-Tash es fa dura, el vent en contra és tant fort que hem de pedalar com si fes pujada. A l’arribada però, tenim doble premi: d’una banda la visió magnífica de les muntanyes que deixem enrere, entre la Xina i el Tadjikistan, amb el Pic Lenin com a estrella principal; de l’altra un restaurant on ens menjarem uns ous ferrats acompanyats de potser massa cervesa. Per rematar-ho, aprofitarem per comprar unes cuixes de pollastre rostit per sopar….

Ens queden encara dos ports de muntanya abans no comenci la baixada a la plana, estem arribant a la vall de Fergana, zona de conflictes constants entre la població kirguisa i la uzbeka. Aquesta regió ha estat tradicionalment habitada pels comerciants uzbeks, gent sedentària que acostuma a viure a les zones més baixes de l’àsia central. Els soviètics, però, es van dedicar a dividir l’àsia central en repúbliques que corresponguéssin a una majoria ètnica però que sempre incloguéssin alguna minoria, per allò de “divide y vencerás”. Així, part de la vall de Fergana, habitada pels uzbeks,va ser incorporada a la RSS del Kirguizistan, fet que encara ara dóna lloc a conflictes armats. Arribats a Gulcho, fem l’últim dinar, el dinar de comiat amb els nostres companys de pedalades de les últimes setmanes: l’Anne, el Ben i el Remy. Tots ells tiren cap a Osh, mentre que nosaltres anirem cap a Ozgon per evitar la gran ciutat. Abans però, tornarem a beure plegats unes quantes cerveses calentes de més. És curiós que després de tants dies parlant en francès, ens va costar uns dies recuperar el català normal.

Arribats a Ozgon, vam fer un kebab amb arròs i uns ous ferrats (maleïts ous!!) al més pur estil iranià. Si senyor, tornem a estar en terres ben musulmanes, sense gairebe ni adonar-nos-en, i nosaltres amb pantalons curts i tirants i demanant cervesa com si res…trobem un noi que vol practicar anglès, i li demanem on és l’hotel. Ens diu que a Ozgon no hi ha hotels, que haurem d’anar a Jalal-Abad, a més de 40km!!! És tard i li demanem si podem acampar a algun lloc, i ens ofereix dormir a casa seva, que és un antic restaurant convertit en vivenda, així que acabem passant la nit a una sala de menjar. Els ous ferrats del dinar fan el seu efecte i passem la nit del lloro, l’endemà ens llevem fets pols, amb molt mal de panxa i cagarrines. El camí cap a Jalal Abad serà dur, a 40 graus, per la carretera més transitada del país i amb algunes rampes molt dures. Per sort, en un descans a la única ombra que vam trobar a una llarga pujada, un camió es va fixar en nosaltres, va parar i ens va fer pujar, i així vam arribar a Jalal-Abad al migdia. Una mirada ràpida al google maps ens diu que hi ha un hotel a pocs metres d’on ens ha deixat el camió, així que hi anem, i per sorpresa nostra es tracta d’un hotel de veritat, amb lavabo a l’habitació (!!!!), nevera, aire acondicionat i llit de matrimoni còmode a preu de guest house en habitació compartida!!! Ens hi quedem sense dubtar-ho, i durant dos dies només sortirem de l’habitació per anar al súper del costat a comprar aliments bàsics: llet, cereals, cervesa i patates fregides.

Després de reposar un dia i mig ens sentim amb forces de reprendre el camí cap a Kazarman, creuant el coll de Kök Art. Sortim de la civilització i l’asfalt i el paisatge es torna a omplir de iurtes i pastures d’estiu, i comencen les tempestes de migdia que ens acompanyaran caaaaada dia…és el que toca a l’estiu, ja sabem d’on surt aquest color verd que trobem per tot arreu!  Per fi al coll de Kök Art trobem els primers catalans del viatge, l’Alba i en Ricard, amics d’amics, que han estat 14 mesos per Amèrica central i del sud, i ara pedalen des de casa fins al sudest asiàtic (n’hi ha que s’ho monten millor que nosaltres), i passem una bona estona a dalt el coll, ben pelats de fred pel vent, però ben contents de trobar-los! Uns altres que també s’ho monten molt bé són una família belga que han vingut des de casa seva amb un 4×4 indestructible d’aquests com a les pel.lícules, trobem el pare i dos fills perquè la mare està fent de suport psicològic al fill gran que té exàmens a la universitat, quines vacances!! Acampem amb ells i compartim uns espaguetis a la bolonyesa que portes des de Bèlgica a la nevera del cotxe…L’endemà arribem per fi a Kazarman, però el Jordi fa dies que es troba bastant malament i finalment decidim deixar les bicis allà i fer un viatge “exprés” amb taxi cap a Bishkek a visitar un metge. El viatge exprés dura unes 9 hores i fem cap a la AT house, una mena de guesthouse amb jardí per acampar destinada a ciclistes que creuen Àsia, els seus propietaris són l’Angie, una noia búlgara que és profe a la universitat americanA d’Àsia central, i el Nathan, el seu company canadenc que es dedica a mantenir la casa…el lloc ens encanta i el Nathan ens ajuda a trobar un bon metge i a fer les gestions que calen per aconseguir el visat de la Índia, ja que som a la capital hem d’aprofitar el temps! Al Jordi no li calen ni anàlisis, la metgessa li diagnostica una salmonel.losi causada pels ous d’Ozgön, al final aquesta gent acaben tractant sovint amb les mateixes malalties i amb quatre preguntes i una mica d’exploració tenn molt clar de què es tracta. Amb els antibiòtics al sarró i els tràmits pel visat indi en marxa, tornem cap a Kazarman a recuperar les bicis per seguir amb la nostra ruta cap al Song Köl.

La pista és bastant dolenta amb molts còdolos, i fa bastanta calor, són uns dies durs. Després de 1000 metres de desnivell positiu acumulat, seguim a la mateixa alçada!! Va ser un tram llarg i pesat, de sube bajas amb calamina i vent, bastant dur i monòton…A Ak-Kiya, mentre compràvem una birra i unes patatones per fer l’aperitiu, ens vam trobar una altra parella de catalans, en Joan i l’Ivan, que anàven molt més ràpid que nosaltres, només vam aguantar plegats 17min !!! Quines màquines!! I a sobre, dormien a la tenda directament sense màrfega, gent dura de Girona!! A Jangi Talap omplim provisions resseguint totes les botigues del poble, birra Boumond de 2 litres, més patates, pa, pasta…vaja, lo de sempre. Anem cap al Song Kol, i ens esperen uns quants dies sense trobar poblacions.

La pujada cap al Song kol comença malament, hem de creuar el coll de Moldo Ashuu i de bon matí ja veiem el cel negre i sentim els trons que vénen d’allà, així que decidim parar abans de començar la pujada per veure  com evoluciona. Mentre estem allà parats apareixen 5 cilistes italians que vénen del coll, xerrant xerrant resulta que són els que ens van contactar al wikiloc demannt informació sobre la ruta que vam fer fa 2 anys! En informen que al coll plou molt, i diuen que van cap al Tosor Pass a fer la ruta que els vam recomanar. Bé, ens comencem a fer una idea de la meteo que ens espera els propers dies…L’endemà el dia es lleva clar i comencem a pujar fins que arriba la primera tempesta. Plantem de nou la tenda fins que passa, i aprofitem la següent finestra de bon temps per fer els 700 metres de paelles fins al coll en 2 hores, ho donem tot! Ja a dalt, veiem les primeres iurtes del Song kol i la següent tempesta. Tenim el temps just per plantar la tenda a prop de les primeres iurtes abans no comenci a caure calamarsa, avui ho hem calculat tot molt bé! Passada la tempesta, el paisatge queda ben emblanquinat…El Song kol és un llac que es troba a un altiplà a uns 3000 metres d’alçada, això fa que sovint s’hi formin tempestes a causa de l’ascens orogràfic de l’aire i la disponibilitat d’aigua a causa del llac, per tant, tot al voltant del llac hi ha pastures excel.lents pel bestiar. El paisatge és totalment verd amb iurtes blanques per tot arreu durant l’estiu, i és un lloc excel.lent per tastar les “delícies” làctiques de vaques i eugues (smetana, kumus, mantega, boles de formatge súperfort…). Allà on parem sempre treuen la tauleta amb pa, smetana i mantega, i ens obliguen a beure kumus en contra de la nostra voluntat. Això passa diverses vegades al dia, cada vegada que una tempesta creua el Song kol i ens hem d’aixoplugar a una iurta. Ens preguntem quants kumus més podrà aguantar el nostre estómac…Fem la volta al llac en sentit horari, i en sorprèn trobar-lo molt menys turístic del que ens l’haviem imaginat, trobem camins solitaris i cales desèrtiques i decidim fer un dia de descans en una d’aquestes cales. Tot és molt bucòlic excepte que no hem calculat bé el menjar i només tenim arròs per passar el dia de descans….estem que pugem per les parets de la tenda!!!! L’endemà toca baixar de nou a la civilització a buscar xocolatines i patates i coses bones, i ho fem de la millor manera, pel coll de Kara kiya, a 3250m, una pujada molt dreta i una baixada de pura btt, és inhumà!!!

El següent objectiu era explorar una zona del nord del país, al voltant de Taldi Bulak, a la recerca d’algun coll probablement ciclable. Comencem pedalant per les gorges de Kobuk, una altra bona sopresa fins a Susamyr. Des d’allà preguntem a la gent local per n s’agafen les pistes que volem fer, i tothom ens diu que aquestes pistes no existeixen…decidim anar a explorar pel nostre compte i, efectivament, els ponts estan destruïts i ens és impossible passar amb la bici. Un pescador ens diu que al proper riu l’aigua ens arribarà al coll. Decidim fer mitja volta i anar per la carretera principal Osh-Bishkek. La carretera està plena de parades de kumus i boletes de formatge a banda i banda i els kirguisos es tornen bojos amb aquests productes de gust massa fort per nosaltres. De nou, intentem creuar les muntanyes per una pista que surt al mapa, pugem fins les primeres iurtes i demanem fins on va la pista, i tots coincideixen a dir-nos ” Si que es passa, però només a cavall!!”. Un altre fiasco….així que fem mitja volta de nou i tornem a la carretera principal, cap al coll d’Okmot i després fins a Taldi Bulak, amb unes quantes tempestes més pel camí. Ja al poble, vam buscar un súper on comprar provisions per creuar l’últim coll que ens quedava per investigar, i mentre vèiem passar una altra tempesta, ens vam menjar un arròs amb llenties, ou dur i, atenció, maionesa!!!! més bo que l’ensaladilla del Plana! Amb la panxa plena i la carretera ben molla, seguim les traces entre conreus per buscar la pista que ens hauria de dur fins al coll, i arribem a una casa on un home ens convida a tè i a galetes remullides. “On aneu fills de Déu??!!” Ens explica que la pista s’acaba al cap de poc, i que només es pot arribar al coll caminant o a cavall. Així que res, mitja volta de nou amb la cua entre les cames, i amb aquesta s’han acabat les opcions exploratòries dels colls kirguisos. Lliçó apresa: si ningú ho ha fet abans, per alguna raó serà. De tornada cap al poble ens paren uns nois que ens conviden a sopar a casa seva, quan hi arribem ens trobem a tota la família, les dones a la cuina i una olor entre estranya i forta. Ens posem a mirar la lluita grecoromana de les olimpíades, amb la iaia que en sabia més que nosaltres dos sumats i multiplicats per mil, discutint les decisions arbitrals i posant a parir els lluitadors per no fer-ho prou bé. Amb aquestes arriba el sopar… tatxan!!! Un bol de caldo i una gran safata de pasta plana, patata, ceba i carn. No una carn qualsevol, carn de cavall vell, d’aquella que queda entre la pell i la carn de veritat, amb tendrums per to arreu i una olor insuportable…i collons com s’ho fotien!!! I nosaltres dissimulant i menjant-nos només la pasta i les patates…Al final ens vam quedar a dormir, tot i que teniem l’estómac una mica regirat. Al matí ens vam llevar amb la il.lusió d’uns ous i unes torrades “ens hauran fet truita o ous ferrats?” però des del sac ja en arriba la flaire del cavall i efectivament, per esmorzar un bon bol de caldo amb totes les restes del sopar a dins, un bol per a cadascú!!! Sort que van treure pa amb smetana, una crema de llet molt bona, i vam haver d’acabar reconeixent que aquella carn era massa forta pels nostres estómacs…

Aquesta vegada decidim fer el trajecte de Taldi Bulak a Suusamyr amb autostop ja que és carretera principal i ja la vem fer en el sentit oposat. No ens va ser fàcil, vam haver de pedalar més del previst, però una família pescadora amb furgoneta ( el riu Suusamyr és conegut per les seves magnífiques truites) ens va fer part del trajecte. En aquest punt li vam escriure al Nathan, el noi que porta la AT House, si creia que podiem creuar el coll de Ala Archa i baixar cap a Bishkek. La resposta va ser que amb corda, piolet i grampons cap problema. Però ens va recomanar fer la carretera que ressegueix les muntanyes del sud de Bishkek, i creuar pel Kegeti Pass, per on fa uns anys van creuar l’Anna i el Ballester portejant bicis i alforges. Ens promet que l’esllavissada ja està arreglada…així que rumb cap al Kegeti!

La pista és més bonica del que ens esperàvem, anem resseguint una vall cada vegada més alpina, extraordinàriament verda gràcies a les tant estimades pluges, i on anem trobant iurtes que aprofiten les pastures d’alçada. Ens envolten glaceres i muntanyes de més de 4000 metres, i així arribem al coll de Karakol, al final de la vall, on acampem al costat de la última iurta. Després de sopar, apareix un home a cavall enmig de la foscor i ens convida a sopar de nou, així que allà anem, a menjar pa, smetana, mantega de yak, carn de corder vell…ens pregunten com ho fem per menjar, i els expliquem que cuinem amb benzina, i que amb la mitja patata, mitja ceba i unes dents d’all que ens queden ens podem peparar un arròs. Quan enten lo de la mitja patata, la dona s’aixeca i ens omple una bossa de 5kg de patates i cebes. Intentem fer-li entendre que no podem carregar això a les bicis, que hem de fer un coll i que amb la nostra mitja patata ja fem, però no hi ha manera, ella ens vol donar el menjar si o si, així que ens l’acabem enduent a la tenda pensant on el podrem deixar amagat per no carretejar-lo fins a dalt. L’endemà al matí es dóna una de les escenes més surrealistes del viatge: mentre estem esmorzant a -5°C, apareix per la llunyania una high altitud fashion runner (!!!!), fa la volta al peu del coll i ve a saludar-nos. Així com qui no vol la cosa li demanem si necessita una bossa plena de patates i cebes i en diu que sí, que estan a un campament una mica més avall i que els anirà bé per fer el sopar. Així que agafa els 5kg de bossa, i marxa fent running amb un potato onion style per allà on havia vingut. Cara de póker.

Passem el coll de Karakol amb l’amenaça de les tempestes per enèsima vegada, el temps aguanta tot i que trobem alguna placa de gel a l’altra banda del coll, les vistes a les glaceres i a la vall són de nou espectaculars. Girem al nord per enfilar l’últim coll del Kirguizistan, el coll del Kegeti (kegeti lorito, sabem que ens tocarà empènyer fort). Aquí ja no hi ha iurtes, i passem la nit pensant si vindran llops, després de saber que en aquesta zona n’hi ha. Ens llevem vius i sense cap mossegada (animal) i enfilem el Kegeti Pass que comença d’una manera suau, i es va fent cada vegada més dur. El tram final, 7’8km i uns 800m de desnivell pel damunt d’una esllavissada, paelles amb pendents inhumans i una superfície de rocs punxeguts que feien que mantenir l’equilibri sobre la bici fos gairebé impossible. Un autèntic repte també pels agosarats que passaven amb 4×4!! Per sort la meteo ens va respectar, i per primera vegada en molts dies no va haver-hi tempestes (cosa que agraïrem eternament) i vam poder arribar al coll empenyent les bicis tranquilament i fent moltes fotos. Per davant, 30km de baixada, primer amb un paisatge de pics nevats i glaceres, i mica en mica entrant al bosc d’avets, com si estiguéssim als alps suïssos. La baixada es va suavitzant a mesura que avancem cap al nord, i comencem a entrar de nou a la civilització, pedalant un últim dia sencer per asfalt fins arribar a la capital del país. I aquí s’acaben les nostres eploracions per les valls nòmades kirguizes. Però comencen uns dies de gresca i xerinol.la a la AT House, epicentre de la vida cicloturista al kirguizistan. Sopars temàtics: Bèlgica, Espanya -amb una repesentació d’escalivada de Catalunya-, França, especialitats britàniques, encara que no us ho cregueu; una nit de pizza loca al Dolce Vita, per no parlar del filet mignon del Cyclone…Molta gent interessant amb històries increïbles: una família australiana-novazelandesa pedalant amb 2 tàndems i 3 nenes petites per Àsia, uns anglesos amb un tàndem esperant un mes una peça de recanvi per la roda, una suïssa que després d’arribar aquí amb bici se’n torna amb una furgo 4×4 russa, uns belgues que tornen a casa des de NZ amb un tàndem Haze Pino (viatge de noces!!), un valencià el company del qual se’n va tornar cap a casa el segon dia, uns francesos amics del Remy-Elisabeth (amb qui vam pedalar al Tadjikistan) i dels Farfadets Butineurs (amb qui vam estar a l’Iran), el Nicolas, que vam recuperar després del Tadjikistan, i que se n’anava amb bici a treballar a Austràlia, i fins i tot el Marc i la Carina, que vam retrobar després de 4 mesos a l’Iran!!! Aquesta casa és el caravanserai cicloturista del Kirguizistan, gràcies Angie i Nathan!

Un bon punt i final al nostre pas per Àsia central, lloc de pas de milers de viatgers i comerciants encara avui en dia.

 

 

Anuncis

Tadjikistan, pedalant per la immensitat del Pamir

El Tadjikistan és la república més pobra i menys desenvolupada de l’Àsia central. La seva capital, Dushanbe, és una ciutat plena de diplomàtics, seus d’ONG’s que ajuden al desenvolupament del país i rics diversos amb cotxes gruixuts, que contrasta amb l’escassetat de recursos i infraestructures de les zones rurals. El trànsit per les grans avingudes de Dushanbe és còmode quan t’acostumes a les demostracions de velocitat dels Lexus, BMW’s i Mercedes que no s’aturen als senyals de la policia. La primera vegada que vam ser a Dushanbe va ser a casa la Vero, una warmshower francesa que deixa el seu jardí als cicloturistes que comencen o acaben la seva part de viatge per la Pamir Highway.

p1050117

Aquesta ruta és probablement la més concorreguda del món en bicicleta en l’actualitat, i a casa la Vero pots coincidir amb gent de tot el món. La Pamir Highway és una part de la carretera M41 que creua part del Tadjikistan i del Kirguizistan i arriba a Bishkek. Nosaltres només vam fer alguna part d’aquesta carretera principal, ja que vam optar per les variants del Wakhan, que voreja el sud del país, i la variant nord de Dushanbe a Kalaikhum, carreteres menys transitades i sense asfaltar en la majoria dels trams.

Uploading…
Uploading…

El primer tram, de Dushanbe a Kalaikhum, transcorre per un carretera que al principi és asfaltada però ben aviat es converteix en una pista bastant dolenta. En general anem trobant choikhanes on podem menjar i passar les hores de més calor a l’ombra, i anem resseguint grans rius que donen formes de relleu molt espectaculars i de dimensions inimaginables per nosaltres. De mica en mica anem entrant a les muntanyes, fins que creuem el coll de Haborabot, a 3252 metres, esquivant algunes tempestes. Abans, però, vam ser convidats pels militars del control d’aquella zona a dinar i a fer el tè, fins que va sortir el jefe i ens va fer fora.

Uploading…
Uploading…

Després del coll fem uns 30km de baixada molt trencada on ens vam sentir molt afortunats de portar forquilla amb suspensió. Ens vam haver d’aturar diverses vegades per descansar, però va valer la pena. Després d’un segon control militar vam arribar per fi a Kalaikhum. En aquest tram també vam començar a acostumar-nos al crit intimidatori que ens acompanyarà tota la resta de ruta a l’Àsia central: ADKUDAAAAAAAA!!!!!! Que vol dir “d’on sou?”. El problema és que criden amb un to de veu totalment desproporcionat a la pregunta i feiem uns bots de la òstia!

Uploading…
Uploading…

Kalaikhum és l’entrada a la regió autònoma de Gorno-Badakhshan, on comencen les muntanyes del Pamir. Aquí s’ajunten les dues rutes que vénen de Dushanbe, i a partir d’aquí anirem resseguint el riu Panj, que és la frontera natural amb l’Afganistan. Així que durant uns quants dies anirem saludant els veïns afganesos del sud des de la vora nord de riu. D’aquesta zona ens impressiona la grandesa de tot: el riu, les muntanyes, els meandres, les esllavissades…també el contrast que veiem a l’altra banda del riu, amb el tipus de cases i de pobles, les pistes excavades a la roca, els burros com a mitjà de transport i l’aprofitament de la poca aigua disponible amb sistemes de canalització impossibles.

Uploading…

A la nostra part, la carretera M41 és una de les principals del país però l’asfalt està en molt mal estat i de vegades només hi ha pas per un vehicle, amb penyasegats importants cap al riu. Ens fem creus de com els camions xinesos de 6 eixos passen al límit de la caiguda i com són capaços de girar en aquestes curves tan tancades. Fins i tot hem vist algun camió estampat al fons de vall…Nosaltres ens hem de menjar el fum i la pols però almenys tenim més marge de maniobra, estem acostumats als corriols de la Seu…

Uploading…
Uploading…

En general seguim trobant choikhanes per menjar pilov (arròs amb verdures) i tè a dojo, i un dia una nena que parlava molt bé anglès ens va convidar a dinar a casa seva, que ja vam veure que era una choikhana. Finalment ens va proposar de plantar la tenda al jardí i passar la nit allà. Va resultar que la choikhana també funcionava de nit i era el lloc de parada de tots els camioners que passaven per allà, així que va haver-hi moviment tota la nit. Per acabar-ho d’adobar, era l’aniversari del seu pare i van estar cantant i bevent amb tota la gent que coneixien. Finalment, a les 6 del matí, quan la llum i la calor ja eren insuportables, es va fer el silenci. Era el moment de recollir trastos i seguir pedalant amb unes ulleres que ens arribaven al peus. Nits com aquestes ens han tornat bastant orcs i asocials, i normalment rebutgem totes les invitacions que ens fan. No saps mai amb quina sorpresa et trobaràs després d’un amable invitació…. Finalment vam arribar a Khorog, centre neuràlgic del Pamir, on només arribar ens vam inflar a menjar patates i beure cervesa fresqueta. Curiosament, el tram de carretera entre l’aeroport i el poble estava extraordinàriament ben asfaltat, després vam saber que uns dies abans hi havia anat el presi amb helicòpter i, és clar, l’asfalt centrasiàtic li hauria fet mal al cul.

Khorog és un poble bastant gran on s’hi pot trobar de tot. Nosaltres vam dormir al Pamir Lodge, ambient cicloturista 100%, lloc de trobada dels que van i vénen del Pamir, de l’est cap a l’oest i de l’oest cap a l’est, pel nord o pel sud, tothom passa per allà, això el fa un lloc ideal per intercanviar informació i experiències, no només del Pamir sinó de la resta països asiàtics. També és un gran lloc per recuperar l’estòmac després de les gastros gairebé obligatòries en aquesta zona, també compartides per tots els cicloturistes. Allà vam arribar a veure fins a 12 Surlys juntes, fet que demostra que segueix sent una de les marques de referència del cicloturisme. Després de tres dies de descans prenem el camí del sud, que ens separa de la M41 (Pamir Highway) i que ens durà per la part tadjika del corredor de Wakhan.

Uploading…

De camí cap a Ishkashim ens trobem la Claudia i en Gerhard, una parella d’austríacs d’uns 60 anys que han vingut a fer la Pamir durant les vacances. Ens ensenyaran moltes coses sobre la prevenció del mal d’alçada i de problemes estomacals, i ens els anirem trobant durant tota la ruta fins al Kirguizistan. Ishkashim és l’entrada al corredor de Wakhan per la part tadjika. De fet, el corredor de Wakhan és una franja de territoi afganès que està pràctiment aïllada de la resta del país i és una de les zones més pobres de l’Afganistan. D’altra banda, aquest aïllament geogràfic ha fet que les diverses invasions i guerres els hagin afectat molt poc, i és una zona prou segura. L’existència d’aquesta franja entre el riu Panj i els cims de les muntanyes fronterers amb el Pakistan (és a dir, es tracta només d’un vessant) pertanyent a l’Afganistan es remunta a finals del segle XIX. En aquella època, els russos havien avançat per l’àsia central cap al sud, mentre que els britànics estaven a la Índia i el Pakistan avançant cap al nord. Quan les dues potències es van trobar, van definir una zona neutral entre els dos imperis, que va passar a formar part de l’Afganistan, i en la que cap dels dos podien penetrar. Per això ara l’Afganistan té aquest dit aïllat de tot i sense sentit, però que va molt bé per traficar amb opi (L’Afganistan és el primer productor mundial d’opi i el Tadjikistan és el 3r país comercialitzador, després de l’Iran i el Pakistan). El tren de Dushanbe a Moscou és conegut com l’Heroin Express, i els diners del tràfic de drogues han servit per finançar-ho tot al Tadjikistan, des de la guerra civil fins als grans palaus.

Uploading…

El corredor de Wakhan resulta ser un indret molt més càlid del que ens haviem imaginat. Anem trobant petits poblets on comprem menjar i moltes guesthouses, ens adonem realment de com de turística s’ha tornat aquesta ruta en els últims anys. Seguim vorejant el riu Panj, amb l’Afganistan a tocar, però per fi apareixen les muntanyes del Petit Pamir, amb cims de més de 6000 metres, que comencen a donar ambient. Pel camí ens donem el gust de fer-nos un bany a les termes de Bibi Fatima, molt recomanable també per les vistes que hi ha. Aquí l’asfalt desapareix i anem guanyant desnivell de mica en mica per una pista en bastant mal estat, fins a Langar, l’últim poble que trobarem en uns quants quilòmetres, a 3000 metres. Aquí s’acaba la civilització i comencem a guanyar alçada de manera més o menys gradual, però amb pistes bastant dolentes i sovint vent fort que ens fa difícil avançar. Un matí, mentre fèiem el tè, van aparèixer el Ben i l’Anne, una parella flamengo-francesa amb qui vam acabar compartint tot el final de ruta fins ben entrats al Kirguizistan!

Uploading…
Uploading…

A Khargush, ja a 4000 metres, trobem el control militar on ens demanen el permís de la GBAO. Aquí ens acomiadem de l’Afganistan i del riu Panj, ja que la pista gira cap al nord per enfilar el Kargush Pass, de 4344 metres, el primer dels 4 colls d’alçada que haurem de creuar. És curiós com els colls del Pamir són ben difrents als nostres: ni una paella, ni tan sols un revolt, ni cap fita que el marqui, la foto la vam fer uns 100 metres més avall del coll quan ens vam adonar que la pista començava a tendir a baixar…tot un luxe! Entrem en un desert d’alçada on perdem del tot la vegetació, el paisatge es torna inhòspit i dur, marró i rogenc, i el fred es comença a notar durant tot el dia. Durant uns quants dies estarem pedalant a bastanta alçada, sempre per sobre dels 3500 metres, i tot i que l’aclimatació ha estat molt bona, les rampes dures es fan més dures, el vent bufa fort, i la immensitat de les muntanyes donen un punt èpic a la travessa. Quan trobem de nou la M41, decidim seguir per pista fins als llacs de Bulunkul, on trobarem un dels pobles més surrealistes de la ruta, enmig del no-res, en una plana molt ventada on hi ha 10 cases mal comptades i una estació meteo proporcionalment enorme. Des d’allà ja no podrem evitar anar a parar a la carretera principal, per la que arribarem fàcilment fins a Murgab, el segon poble en importància de la Pamir, a 3650 metres.

Uploading…

L’últim tram de la Pamir Highway transcorre en general per sobre dels 4000 metres, amb vistes espectaculars de la immensitat d’aquests deserts d’alta muntanya i dels grans cims i glaceres que ens envolten. El fort vent de tarda ens obligarà a dormir sovint dins de caravanserais en ruïnes, o fins i tot en una gravera, entre muntanyes de còdols. En unes d’aquestes ruïnes ens va trobar en Remy, un noi francès la companya del qual va haver de volar a Osh a causa del mal d’alçada, i que pedalava sol des de llavors. L’afegim al grup – i ja són 3 francoparlants!- i d’aquesta manera seguim amb el nostre curs superintensiu de francès, olalà mondieu! Finalment vam arribar al tant esperat coll d’Ak-Baytal, que amb els seus 4655 metres és el més alt que hem fet fins ara. Ens havien explicat tantes històries que quan vam ser allà ens va semblar fàcil i tot. 100% ciclable, això si, a pas de tortuga i jugant amb l’equilibri sobre la bici, és cert que l’alçada no perdona! A partir d’aquí, el vent en contra no ens deixarà, i els dos últims colls es faran bastant més durs.

Uploading…
Uploading…

Uploading…

Des del llac de Karakul podem començar a veure els massissos fronterers amb el Kirguizistan, i anem buscant el Pic Lenin sense acabar de saber on situar-lo. Fem els dos ports de 4300 metres que ens queden amb fort vent en contra, però flipats de la vida de veure per quin lloc estem pedalant. Abans de l’últim coll però, ens trobem la frontera tadjika, on comença a caure neu i calamarsa. Des d’aquí fins a la frontera kirguisa hi ha més de 30km, així que durant una nit estarem en terra de ningú, però sense idees ni material per saltar-se cap llei, una altra oportunitat perduda. Des d’aquí fins a Sari-Tash, ja al Kirguizistan, ens queden pocs quilòmetres de baixada, una de les fronteres més fàcils i agradables de creuar, i ara sí, les immenses muntanyes de la serralada Trans-Alay, coronada pel pic Lenin ( 7134m), en la frontera triple entre el Tadjikistan, la Xina i el Kirguizistan, el nostre proper objectiu.

Uploading…
Uploading…
Uploading…
Uploading…

Ozbekistooooon: sense bicis i “a lo loco”

Com que no vam aconseguir el visat per creuar el Turkmenistan (500km de desert per una carretera principal), vam decidir volar des de Tehran fins a Dushanbe i veure aquest enigmàtic país des del cel. Després de pagar el doble del que ens havien dit per les bicis, vam superar el disgust abandonant el hijab a l’avió, i quedant-nos en pantalons curts i màniga curta tots dos. Vam aconseguir un visat de 45 dies i doble entrada al Tadjikistan, així que teníem temps de fer una visita exprés a l’Uzbekistan per aprofitar el visat que havíem fet des de casa.

La idea era entrar per la frontera propera a Samarcanda amb les bicis, fer una ruta circular i tornar per la frontera del sud, Sariosiyo, propera a Dushanbe. Però la frontera del nord fa uns quants anys que està tancada, així que la única opció era anar i tornar pel mateix camí. Com que aquesta idea no ens atreia gaire, vam decidir aparcar les bicis “chez Véro”, una warmshower de Dushanbe (ja us ho explicarem al proper capítol, Tadjikistan), i visitar el país amb transport “públic”. Així que vam agafar una motxilla amb el que necessitàvem per passar 10 dies a més de 40° i vam posar rumb cap a Sariosiyo.

La frontera entre el Tadjikistan i l’Uzbekistan és un lloc curiós, com que les relacions no són gaire bones, els vehicles han de pagar taxes molt elevades per creuar d’un país a l’altre, això a la pràctica es tradueix en què no hi ha vehicles que creuin la frontera i tothom passa a peu. Una altra cosa que ens va cridar l’atenció és que a l’Uzbekistan les “a” es converteixen en “o”, així quan rribes et donen la benvinguda a l’OZBEKISTON, el nan (pa), es converteix en non, i el chai (tè) es converteix en choi.

Des de la frontera vam agafar un taxi compartit fins a Samarcanda, la primera parada de la nostra excursió. Així com a l’Iran hi havia una molt bona xarxa d’autobusos, a l’Àsia central la manera més habitual de moure’s és el taxi compartit. Samarcanda havia estat una ciutat molt important a la ruta de la seda finsnque Ghenggis Khan la va destruïr l’any 1220. Timur i posteriorment el seu nét Ulugbek la van reconstruïr i la van convertir en un important centre cultural, econòmic i intelectual. Avui en dia es poden visitar moltes de les construccions d’aquella època. Nosaltres ens vam centrar en el Registan, un conjunt de 3 madrasses que es compten entre les més antigues del món i que formen una plaça que havia servit de bazar. La madrassa més antiga és la d’Ulugbek, i les altres dues, Sher dor i Tilla-Kari són còpies de la primera. La madrasses consten d’un gran pati interior, una mesquita i i les cambres on vivien els estudiants, similar als claustres de monjos.

Mirzo Ulugbek, nét de l’Emir Timur, va ser un governant d’aquesta regió però sobretot se’l coneix pels seus estudis d’astronomia, molt avançars per l’època. Vam poder visitar l’observatori astronòmic d’Ulugbek i el museu, on hi ha un astrolabi de 30 metres d’alçada, que va dissenyar per calcular les posicions fels estels, i que no va ser descobert fins l’any 1908. També vam visitar la mesquita de Bibi Khanym, prop del bazar, en el seu moment una de les mesquites mes grans del món islàmic. Diu la llegenda que la Bibi Khanim, l’esposa xinesa de Timur, va fer construïr la mesquita com a sorpresa mentre ell era fora lluitant. L’arquitecte es va enamorar bojament de la Bibi i va dir que no acabaria la feina no ser que li pogués fes un petó. El petó va deixar una marca i quan Timur ho va veure, va fer executar l’arquitecte i va decretar que les dones haurien de cobrir-se  amb un vel per no temptar els homes. Per últim, vam anar a Shah-i-zinda, l’avinguda dels mausoleus, on es creu que hi ha enterrat algun parent de Mahoma, i la família de Timur i Ulugbek.

Altre cop taxi compartit cap a Bukhara… Bukhara és la ciutat més sagrada de l’Àsia central, i va ser el centre religiós i cultural durant divesos segles. La ciutat en si és una joia arquitectònica i hi ha més de 140 edificis protegits només al centre, es podria considerar com una ciutat museu. Fins fa un segle encara funcionava el sistema de canals i piscines per combatre les altes temperatures i per beure, però la falta de renovació de l’aigua provocava sovint greus malalties. Després del pas de Ghenggis Khan el 1220, durant el segle XVI va revifar com a centre religiós, amb més de 300 mesquites, 100 madrasses i 10.000 estudiants. Aquí ens vam dedicar bàsicament a caminar per la ciutat i veure els edificis des de fora, després de l’Iran i de Samarcanda portàvem una bona satuació de mesquites, madrasses i mosaics blaus.

Una de les visites que més ens va impactar va ser l’antiga presó, el Zindon, actualment convertida en un museu, on es poden observar els estris de tortura utilitzats a l’època, feia esgarrifar! Hi havia tres cambres per als presos “fiscals”, és a dir, els que havien deixat de pagar impostos, i encara hi havia la quarta cambra, que era un forat excavat a 6,5m de fondària sense cap mena d’accés, anomenat bug pit i reservat als presos polítics. En aquest forat hi deixaven els presoners en companyia de diverses bestioles verinoses, en general fins que morien, i llavors eren recuperats del forat amb una corda. En aquest forat s’hi van estar diversos anys el Coronel Stoddart i el Captain Conolly, fins que van ser penjats l’any 1842. Stoddart havia arribat 3 anys abans per intentar persuadir l’emir de Bukhara per aliar-se en una invasió a l’Afganistan, però aquest es va sentir ofès ja que la carta no l’havia escrit la reina Victòria, i el coronel va entrar a la fortalesa a caball enlloc de respectar el protocol i entrar peu, així que el va enviar al forat. Dos anys més tard, el capità Conolly arribava per negociar l’alliberament del seu colega, però l’emir es va pensar que tot era un complot amb els seus enemics de Khiva i Kokand, i també el va fer tancar. Després de la derrota dels britànics a l’Afganistan, va creure que la Gran Bretanya no era cap potència militar de primer ordre i va decidir penjar els dos presos. No s’estava per òsties l’emir…

Tant Samarcanda com Bukhara han estat tradicionalment habitades pels tadjiks, de manera que la llengua habitual és el tadjik, però la separació en repúbliques feta pels soviètics va donar aquesta part del territori a la RSS de l’Uzbekistan.

Passejant per la fortalesa (Ark), ens vam retrobar amb dos germans suïssos, la Leila i en Kim, que havíem conegut a Isfahan, a l’Iran. També viatjaven amb bici però en Kim havia tingut una tendinitis important que li impedia pedalar, i havien seguit amb transport públic. Tant ells com nosaltres ens havíem plantejat anar fins al mar d’Aral, però el preu per a dues persones era massa car, així que a partir d’aquest moment vam decidir compartir viatge i posar rumb a un mar que té els dies comptats.

La primera parada, després de tot un dia de viatge, va ser Nukus, una ciutat d’estil totalment soviètic, amb una gran plaça i molt poca gràcia en general. Allà vam trobar-nos amb el Viktor, un ex pescador i taxista que ens va portar amb el seu Toyota 4×4 fins a la costa actual del mar hipersalí. Durant tot un dia vam estar creuant el desert de la república del Karakalpakstan, la regió occidental de l’Uzbekistan. Aquesta república estava habitada tradicionalment per pescadors i nòmades, amb una llengua i cultura més similar al kazak que a l’uzbek. La destrucció del mar d’Aral ha convertit aquesta regió en la més pobra de l’Uzbekistan. Quan per fi vam arribar al mar, en Viktor ens va mostrar com havia retrocedit la línia de la costa en els últims 10 anys, el temps que ell s’havia de dedicat a portar turistes. Aquí va la història d’aquest mar en extinció:

El gran desastre del mar d’Aral és un dels desastres mediambientals més grans causat per l’home. Aquest mar està alimentat per dos rius: el Syr Darya i l’Amu Darya, que vénen de les muntanyes del Tian Shan i del Pamir. Quan els soviètics van decidir fer grans plantacions de cotó a l’Uzbekistan, el Turkmenistan i el Kazakhstan per poder proveïr la indústria tèxtil del país, van necessitar grans quantitats d’aigua de tots dos rius per irrigar els sòls semidesèrtics de la regió. L’àrea irrigada va créixer un 20% entre el 1960 i el 1980, i l’aigua treta dels rius es va duplicar. Durant els anys 80, el flux anual que arribava al mar d’Aral era inferior a una desena part del que hi arribava durant els 50. Entre l’any 1966 i el 1993 el nivell el mar va caure més de 16 metres i la línia de costa va recular fins a 80km en alguns punts. Els dos ports pesquers principals, Aralsk al Kazakhstan i Moynaq a l’Uzbekistan, es van assecar literalment, i van deixar sense feina a les més de 60.000 persones que vivien de la indústria pesquera al mar d’Aral. A Moynaq es pot observar el cementiri de vaixells, un record del que un dia va ser la principal indústria de la regió i que ara es troba a uns 200 quilòmetres de la costa actual del mar. Actualment és un poble gairebé desèrtic, amb els carreres buits, bastant tètric.

Una de les conseqüències principals de l’assecament d’aquest mar és l’elevada salinitat que té actualment. Un dles nostres objectius era banyar-nos-hi per comprovar si és cert que pots fer el mort sense enfonsar-te. I sí, vam passar molta estona simplememt estirats a la superfície de l’aigua, surant sense enfonsar-nos a causa de l’elevada densitat d’aquesta aigua. La majoria d’espècies no han pogut sobreviure a aquest canvi. Altres problemes relacionats amb l’assecament del mar són la quantitat de sal i sorra que queden exposades a la superfície i que generen grans tempestes a centenars de quilòmetres, que alhora arrosseguen residus químics del cultiu del cotó. Això genera alhora un seguit de greus problemes de salut als pocs habitants que queden a la regió: càncers de gola i esòfag, tifus, hepatitis…la zona té una taxa de mortalitat infantil superior al 10%, la més alta de les repúbliques exsoviètiques.

Actualment, els habitants del Karakalpakstan viuen de la indústria del cotó, i el govern encara imposa el treball forçat dels treballadors de l’estat i dels nens durant la tardor. En les zones que han quedat a la superfície, hi ha grans camps de petroli i gas que la població local no arriba a percebre, tots els beneficis es reparteixen entre els inversors xinesos i els patrons de Tashkent.

Des de Nukus, i ja de tornada cap al Tadjikistan, vam fer una parada a Khiva, una de les ciutats de l’Uzbekistan mes importants a l’antiguitat. De nou la ciutat ens sorpen amb els seus edificis, una altra vegada com una ciutat museu amb pinzellades turistiques…

A causa de la visita de diversos presidents a l’Uzbekistan, van tancar fronteres i no teniem clar si podriem sortir del pais sense problemes. Finalment el tancament nomes afectava les entrades dels locals, i per fi vam poder tornar a abracar ben fort les nostres SURLYS!!!!

El Pamir ens espera!

Iran 2: El caloret, el Zagros i la saturació

Un cop tornats a Tehran amb les mans buides de visats, vam decidir comprar un vol a Dushanbe (Tadjikistan) per un mes més tard, saltant-nos el Turkmenistan, i començar a pedalar de nou com si res hagués passat. Vam agafar un autobús nocturn fins a Isfahan, la nostra sorpresa va ser que trigava 3 hores menys del que ens havien dit i a les 3:20h del matí érem “a puestu” sense tenir ni idea d’on anar, ja que la nostra intenció era arribar de bon matí i fer turisme. Vam començar a buscar un hostel i a aquelles hores no hi havia res obert, fins que vam anar a petar al hostel Amir Kabir, on els conserges, molt simpàtics, ens van convidar a passar. Després d’unes hores de recuperar son i fer-nos una dutxa, vam treure el fogonet de benzina al pati comú per preparar le “p’tit déj” per no pagar extra, mentre tothom menjava l’esmorzar oficial i copiós a base d’ous, pa amb melmelada i mantega, síndria….però nosaltres no podem gastar. Quan la dona ens va demanar si voliem esmorzar vam fer un gran noooooo no gràcies, ja tenim el nostre pa sec i formatge, i va marxar amb una cara tota estranyada. L’endemà al matí, després de muntar el numeret de nou, en Marc, un turista fotògraf francès amb el que compartíem taula, ens va preguntar que per què no esmorzavem “normal” si estava inclòs en el preu. La nostra cara de rucs si que no tenia preu. Vam esmorzar dos cops per recuperar el menjar perdut del dia anterior. Així som els catalans! Abans rebentar que deixar-s’ho perdre. La dona encara riu ara….

image

A Isfahan vam el turisme típic de la ciutat, però com que era diumege vam trobar el bazar tancat, així que es vam poder moure lliurement en bici. Vam visitar la gran plaça famosa, el Palau de la plaça, la gran mesquita i una mesquita més petita. És a dir, Meidan-e Imam, Chehel-Sotun, Masjed-e Shah. Tot molt bonic, però les entrades desproporcionadament cares. Allà ens trobem la primera Surly del viatge, un indi amb una Surly full equiped que viatjava sol.

image

La sortida d’Isfahan va ser bastant desagradable, molta calor, molt fum, molts cotxes, i al creuar els poblets la gent ens oferia safates de beguda i menjar, cosa que ens va estranyar bastant. Estaven celebrant el dia del 13è imam ( no confondre amb iman), un home sant que encara ha d’arribar i que ens expliquen que ha d’acabar amb la civilització occidental. Estem molt contents de celebrar el nostre final. En fi… un cotxe se’ns creua i ens obliga a aturar-nos, a crits de chai, chai!!! Hune, hune!! i els homes ens conviden a casa seva, mentre els seguim cap a casa s’aturen a cada cruïlla per assegurar-se que no ens perdem, no entenem tant d’interès en que anem a casa seva. En arribar a casa s’enduen per una banda en Jordi a fumar i beure, i l’Aina es queda amb les dones resant i mirant la tele. Molt emocionant. L’endemà al matí fugim per potes mentre ells ens diuen que ens quedem tot un dia més a dinar amb la resta de la família. Comencem a cansar-nos de l’hospitalitat iraniana…tot i que acabarem dinant a casa d’una altra família, en aquest cas molt agradable, un parell de pobles més enllà. Quan marxàvem encara ens volien donar diners!!

image

Durant tot aquest període hem après a camuflar-nos entre els arbres i les vinyes per evitar l’hospitalitat desmesurada, sobretot a la nit, quan els iranians sembla que tinguin visió de raigs x entre la foscor. Les frases més populars d’en Jordi a l’Iran han estat “apaga el frontal, m’ha semblat sentir una moto!” i ” Pedala i no t’aturis!!”. Pel camí, però, també hem trobat gent molt amable que ens ha convidat a dinar sovint, però al final sempre hem d’acabar expkicant que hem d’avançar, si no et farien estar a casa seva tot el dia.
Entre kebabs i arròs seguim fent quilòmetres, i camí de Vanak, ja al Zagros, s’acaba l’asfalt i comencen unes rampes súper dretes on cal arrossegar la bici. En aquesta zona el vent bufa fort i en fa la guitza durant la nit. Posem rumb cap a Semirom, regió coneguda per les seves pomes (són més bones les d’Alàs), i també pels Qashqa’i (els nòmades, no els nissan). Ens atura l’Omid i ens convida  a la seva tenda a fer un qashq, un formatge sec molt fort que guardem a la butxaca quan ell no mira. Quan el pare torna de pasturar, sopem un bon arròs amb corder i bolets de l’Alt Urgell amb tota la família.

image

Ens endinsem encara més a les muntanyes, on només trobem els nòmades amb els ramats i les seves motos. En algun moment vam decidir deixar la ruta pevista i anar a buscar una mica d’aventura per algunes pistes que no sortien al mapa. Arribats al poble de Dili, a uns 45 graus de temperatura, vam parar a demanar aigua a una casa, i a més d’aigua, ens van convidar a un plat d’arròs, pisto i iogurt boníssim!! Almenys la pujada la vam fer amb la panxa plena. Fem un tram de 15 km de pura btt, amb pujabaixes, baixades xules i totalment aïllats de la civilització, només al final trobem nòmades amb els seus ramats i les seves motos.

image

A la nit ve un home qashqai a dir-nos “zip zip zip” que en farsi vol dir poma, i no entenem res. L’home ens assenyala la cremallera del polar i ens fa entendre que tanquem bé la cremallera de la tenda perquè no entrin les serps verinoses. Entesos. Des d’aquí vam anar cap a Koshrow-Shirin per unes pistes perdedores entre camps de cereals i fruiters, on hi ha una infinitat de pous d’aigua. Passat Sedeh, ens adonem que ni el mapa ni el GPS tenen aquesta part dibuixada correctament, i estem contents d’haver descobert el google maps per viatjar, com fan la resta de ciclistes modernillos. Després d’un dia dur per una pista mig asfaltada amb molt de vent, gaudim del nostre ritual de tardes a l’Iran: suc, gelat i bossa de patates, totalment necessari per la ment. La última part del Zagros és extremadament calorosa, al voltant de 45graus, i les pujades d’asfalt al migdia es fan duríssimes. Arribem a una gran plana de cereals i arròs fins a arribar a Persepolis.

image

Visitem Persepolis a la tarda ja que la calor és insuportable i a dins el recinte no hi ha cap ombra. El lloc és espectacular, i ens va cridar molt l’atenció els grafitis fets pels exploradors de finals de egle XIX en times en plan “Lord Wilson McDonald was here in 1898”. Al sortir del recinte ens vam trobar un home de 75 anys, arqueòleg, fill i nét també d’arqueòlegs, que va viure tota la vida al poble de davant de Persepolis fins que el sha el va enderrocar per construïr-hi un macrocampament per convidar-hi els líder internacionals. L’home parlava italià i era una enciclopedia d’arqueologia, en concret de Persepolis, després de treballar-hi durant 60 anys, i ara es dedica a fer de guia. Ens retrobem amb uns amics francesos, el Dylan i l’Aurianne, les farfadets butineurs, que han deixat les bicis a Tehran i viatgen per Iran fent autostop. Quan estem a punt de començar a sopar, la “taula” parada a un dels jardins del recinte ( als iranians els encanta acampar als parcs públics), apareix una megafamília d’iranians aparentment amics dels francesos. Ens expliquen que són els cosins de la família que els havia acollit el dia anterior, i la família hqvia avisat els cosins que els francesos estarien acampats a Persepolis en un jardí, i no sabem quantes hores portaven tooooots la família remenant per allà a veure si trobaven els guiris. Doncs malauradament  ens van trobar a l’hora de sopar. Es van asseure en cercle al voltant nostre i van començar a disparar preguntes: què en penseu de l’iran?? Us agrda la gent?? Penseu que som terroristes?? (Sisi, aquesta és la pregunta estrella que sempre t’acaben  fent!! ens vam quedar amb les ganes de respondre sí, pensem que sou terroristes, ens segrestareu o hem de seguir bevent tè fins a explotar?!). Nosatres vam intentar sopar però no hi havia manera, realment la seva “hospitalitat” ens va sobresaturar. Si ens demaneu si ens va agradar l’Iran, la resposta és nye. Com a tot arreu hi ha gent de tot tipus, però en el nostre cas no estàvem preparats per aquest marcatge cos a cos. I la nit de Persepolis va ser el súmmum de la desesperació.
A Shiraz vam intentar fer l’extensió de visa per primera vegada, on tota l’oficina de la policia d’immigració estava molt ocupada mirant el volei a la tele (França – Iran). El funcionari de torn ens va denegar l’extensió i ens va enviar a fer-la a Yazd al cap de 3 dies. Així que aquell mateix dia vam començar a pedalar rumb a Yazd, creuant les últimes muntanyes que ens quedaven a l’Iran, i baixant per la vall de Vanak a Babanat, coneguda pels seus noguers espectaculars. Una altra zona molt bonica.

image

A Yazd vam tenir temps de fer turisme, tot i que les altes temperatures, superiors a 40 durant tot el dia, fan que no tinguem massa ganes de fer res. Al final visitem la part antiga amb bici i ens fem un fart de menjar síndries i beure més tè per passar les hores.

image

La nostra estada a l’Iran va acabar de la millor manera, ja que la Shabnam i el Hooman, i la Razieh i el Behnam, ens van acollir a casa seva i aquest cop sí que l’hospitalitat iraniana va lluïr com mai. Gent molt maca, amb la ment molt oberta i amb ganes de veure món malgrat les dificultats que tenen. La Shabnam i el Hooman havien de viatjar a Europa a visitar el seu tiet a alemanya però l’ambaixada els va denegar el visat. Ens podem sentir afortunats de ooder viatjar per gairebé tor arreu…Gràcies amics per haver-nos ajudat en aquesta recta final, i ànims en la vostra lluita!
En aquest pots també volem agraïr l’ajut de tots aquells que ens han acollit i ajudat e la nostra estada a l’Iran: Aydin i Nema (Tabriz), Habib i Mina (Tehran), Eisa & family (Shiraz), Mohammad (Yazd), Razieh i Behman (Tehran), Shabnam i Hooman (Tehran), i totes aquelles persones que ens han posat un plat a taula desinteressadament, moltes gràcies!!!
Per cert, el jefe Mustafa d’Istambul segueix la seva aventura i tenim notícies que està a Dushanbe!! We will get you!!!

Iran 1: L’odissea burocràtica

Ens havien dit que tindriem problemes per creuar la frontera amb bici, però vam tenir una entrada molt plàcida a l’Iran, potser perquè feia poc que havien passat l’Eric i el Daniel, les dues màquines holandeses. L’Aina es tapa bé (cap, coll, braços i cames) i comença a practicar això de quedar-se darrere i deixar parlar als homes. Just passar la frontera ens aturem a fer els nostres primers kebaps a Nurduz, i bevem un succedani de cervesa (beguda de malta sense alcohol).

Pedalem per una carretera que va pujant, amb molt bon asfalt i pocs cotxes. A la llunyania veiem el poble de Kharvana, on tindrem el nostre primer contacte amb la gent local. El xoc cultural amb Armènia és brutal, el paistage també ha canviat molt en pocs quilòmetres i la temperatura és molt més alta. L’endemà ens estrenem amb la policia, mentre el Jordi estava dins una botiga comprant i l’Aina s’esperava a fora xerrant amb 3 o 4 joves, van aparèixer 2 homes demanant-nos els passaports amb una actitud bastant prepotent i els van començar a fer fotos. Sembla ser que només era per tocar la pera.

Despres de mes de dues hores creuant la ciutat de Tabriz, vam arribar a casa l’Aidin i la Nema. Alla vam coneixer el Marc i la Carina, una parella alemanya que van sortir de Kronberg per arribar a Lhasa amb els que anem coincidint i intercanviant informació (i que havien aguantat el ritme de les màquines holandeses durant tot un dia!).

DSC07181

Tabriz és una ciutat moderna on per primer cop vam veure noies vestides amb texans i samarretes relativament curtes per la hijab, i amb ‘vel-tanga’, és a dir, un trosset de mocador que amb prou feines tapava una ralla de cabell. Allà també vam descobrir el que vol dir fer el tè: vam entrar a una ferreteria a buscar una peça per la bici i en vam sortir al cao de quatre hores (sense exagerar).  Hi havia el venedor i un amic seu, i ens van convidar a un tè mentre buscaven la peça, i una cosa va portar a l’altra fins que van acabar despotricant de la república islàmica, dels musulmans, i de tot el que tingués a veure amb el govern molt alegrement, com si ningú no els pogués sentir. Nosaltres estàvem esperant que entrés la policia en qualsevol moment…no sabem com no estan a la presó, amb la no llibertat d’expressió que té el país! En tot cas vam riure molt amb aquest parell i vam descobrir que sí qye queda gebt amb ganes de lluitar per canviar el sistema.

La nostra idea inicial era no passar per Tehran (il.lusos!), i recollir la nostra transit visa pel Turkmenistan al consulat de Mashad. Però a Tabriz vam saber que per recollir la visa a Mashad, primer l’havies de demanar a l’ambaixada de Teheran.  Ok, acceptat, haurem de passar per la capital, una de les que té menys encant i història del planeta. Heu de saber que als països musulmans el divendres és festiu (com el nostre diumenge),  normalment el dissabte també fan festa, i en alguns llocs (com l’ambaixada del Turkmenistan) també fan festa dijous. Nosaltres vam arribar a Tabriz un dimarts a la nit, així que ens era gairebé impossible ser a l’ambaixada de Tehran abans del seu llaaaarg cap de setmana. Vam decidir fer temps a Tabriz per evitar al màxim Tehran, i la veritat és que vam estar molt a gust a casa l’Aidin i la Nema. Aprofitem aquests dies per preparar la paperassa del visat: fotocòpies en color del passaport, del visat de l’uzbekistan, fotos, carta explicant per què volem entrar…il.lusos de nou!!! Finalment, divendres a la nit agafem un autobús nocturn a Teheran, VIP, que vol dir que és més còmode, i flipem quan veiem que hi ha catifes fins i tot a dins el bus….dissabte al matí arribem a Tehran a casa el Habib i la Mina, una parella de cicloturistes que han aconseguit viatjar per Europa i Àfrica tot i les dificultats de tenir un passaport iranià. Ells estan fent paperassa per aconseguir el visat del Brasil i Argentina, i la veritat és que els ho posen molt difícil. Al vespre sortim a fer un picnic amb uns amics seus, l’activitat preferida dels iranians, allà on hi ha una ombra sempre hi ha una família fent un picnic. L’endemà és el gran dia, després de 5 dies esperant a que obrin arribem a l’ambaixada del Turkmenistan a primera hora i….tancada! Tancada fins el dia 23!!!! Ens quedem allà i veiem com van arribant tots els turistes amb comptagotes i com desesperem tots juntets. En alguns casos, a l’ambaixada els havien dit que passéssin aquella setmana a recollir els visats i la gent estava fent temps a Tehran per recollir-los. Van deixar el telefon del consulat a Mashad per qui volgués trucar, però ningú va aconseguir que li agaféssin el telefon. Així que hem de fer un pensament: pedalem fins el dia 23 i tornem a Teheran? Agafem un bus nocturn fins a Mashad per fer els papers l’endemà? O passem del Turkmenistan i busquem una altra sortida del país? La veritat és que encara que estigui oberta l’ambaixada, ningú t’assegura que obtindràs la transit visa. Sembla que depèn bastant d’on bufa el vent. Tot el que sabem és que a un ciclista que va passar per casa l’Aidin feia poc, el Martin, li havien denegat.

Ens decidim per viatjar a Mashad a la nit i intentar fer els tràmits allà l’endemà, i quedem amb el Mustafa d’Istambul que està en la mateixa situació que nosaltres, però sense bici. La resta no s’arrisquen, ja que en principi venien a buscar els visats i aquests haurien d’estar físicament a Teheran…

Dilluns al matí arribem a Mashad, la ciutat més sagrada de l’Iran, i ens dirigim directament al consulat del Turkmenistan. A fora trobem un grup sospitosament inactiu de turistes…mal asunto…et voilà! El consulat està tancat. En aquest cas no hi ha paperet ni res, simplement la finestreta no està oberta, i els vigilants ens fan entendre que no s’obrirà. Aaaaaaaamigo!!!! Per això no agafaven el telefon! Així que tanquen a Teheran i t’envien a Mashad, a 12 hores en autobús, que també està tancat. En aquest cas però, ens consolem de no ser els més mal parats. En especial és desesperant el cas d’un ciclicsta que va venir expressament de Bandar Abbas, literalment a l’altra punta del país, per recollir el visat. Després de 15 dies parat a Mashad amb el vuelva usted mañana, el dia abans li havien dit que tenien el seu visat i que vingués l’endemà a recollir-lo, i és clar, es va trobar el consulat tancat. Deia que ja no creia res el que sortís d’aquelles boques. Tan desespreat estava, que va decidir desfer els 2000km de nou cap a Bandar Abbas i agafar un ferry cap a Dubai.

P1030954

Això ens va fer decidir a no perdre ni un dia més intentant fer aquest visat, ja que escoltant tots els casos és evident qur l’únic que feien era riure’s dels turistes i jugar amb la paciència fins que tots desistien. Alguna cosa deu estar passant allà dins perquè no hi deixin entrar ningú… Amb els dies i la gent que hem anat coneixent estem contents d’haver pes aquesta decisió, ja que no hem trobat ningú que ho hagi aconseguit. Diu la llegenda que hi ha un ciclista anglès a qui li van donar fa poc, li diuen Sweet Daniel perquè ha de ser really sweet per haver-lo aconseguit, però no sabem si és cert o només un esquer perquè seguim intentat-ho i ells segueixin rient…

Així que amb la decisió presa ens n’anem a visitar la holy shrine de l’Imam Reza amb el jefe Mustafa d’Istambul. Quan ens disposavem a entrar, va aparèixer un home pel mig del carrer al crit de “Chador, chadoooooor!!!!” amb un plomall verd fosforito. Ens vam donar per aludits i l’Aina va anar a buscar el seu chador de lloguer, que no deixa de ser un gran llençol estampat. Cal dir que l’entrada al Haram està reservada únicament als musulmans, però el Mustafa, que és molt hàbil, ens va dir que no parléssim, i va dir als guardes que els tres érem turcs i musulmans. Encara no sabem com, però va colar. Vam tenir el plaer de visitar la tomba de l’imam Reza, lloc de peregrinatge obligatori de tots els musulmans xiites, i vam poder observar de primera mà fins a quin punt la religió pot fer perdre el nord a les persones. No hi ha fotos perquè estava prohibit… A l’entrar, el Mustafà ens va dir que homes i dones ens haviem de separar, i vam quedar al cap de 20 minuts a fora. I aquesta és la història de l’Aina…

Un cop entro, m’adono que homes i dones estan junts a dins i maleeixo el Mustafà per haver-me deixat sola allà al mig. És evident que no era musulmana per la meva manera “particular” de portar el xador, però jo dissimulava molt fort perquè no em féssin fora. La tomba estava al final del recinte, i el meu objectiu era creuar els diferents edificis i jardins sense ser descoberta, com en un vídeojoc. La primera dificultat arriba quan entro al primer edifici, ja que m’he de treure les sabates. Ho faig prou bé amb una mà mentre amb l’altra aguanto el xador. Li dono les sabates a l’home de l’entrada perquè me les guardi, però quan sóc al final de l’edifici m’adono q tothom les porta en una bosseta per poder posar-se-les per creuar el següent jardí. Així que torno enrere amb tota la dignitat que puc, li demano les sabates a l’home intentant que no es noti que no parlo gota de farsi, i creuo per tercera vegada l’edifici, ara sí amb els sabates a la mà. Quan sóc a fora me les he de posar i maleeixo el costum que tinc de no descordar-les, perquè tinc només una mà per maniobrar (amb l’altra aguanto sempre el xador) i em costa la vida descordar-les i encabir-hi els peus. Decideixo no cordar-me-les, i he de caminar amb les cames una mica obertes per no entrebancar-me amb els cordons i el llençol. Al següent edifici ho faig millor, però quan sóc fora i em vull tornar a posar les sabates se’m comença a obrir el xador i necessito les dues mans per aguantar-lo i porto les bambes dins el llençol, al final he d’ajupir-me per llençar-les a terra però no aconsegueixo posar-me-les i decideixo creuar tot el jardí descalça, cridant l’atenció dels “vigilantes del plumero fosforito”. Amb tot això, el xador se m’ha tirat endavant i em sobrepassa la cara pels costats, perdo la visió lateral de manera que vaig com els burros que només hi veuen endavant, però no m’ho puc posar bé perquè porto les bambes a una mà i amb l’altra m’aguanto el xador i no tinc més mans i la gent em mira! així que jo camino com si res directa a la tomba, entro per la porta de les dones i veig a tothom plorant desconsoladament així que poso cara trista per dissimular i marxo per on he vingut….fins que oh! Un plomall verd em comença a tocar i a cridar, entenc que no puc entrar per aquella porta i me’l miro amb cara de parlar farsi perfectament i de ser molt musulmana, giro i segueixo recte perquè no tinc visió lateral però faig veure que sé on vaig, entro a un altre edifici i començo a donar voltes pel recinte sense saber on sóc…finalment i després de 15 minuts de donar voltes sense veure un pijo i descalça arribo a la porta d’entrada i veig el Jordi i al Mustafa asseguts tranquilament que em demanen que per què he trigat tant…casi els mato! Em posen i em corden les sabates i finalment em puc recollir el llençol de la cara i recupero la visió lateral i, de pas, mitja dignitat. L’altra mitja la vaig recuperar quan em vaig treure el llençol de sobre…

 

Per Armènia amunt i avall (sobretot amunt)

Després del merescut descans a Yerevan, i de gairebé col.lapsar la rentadora de la Sona, vam decidir posar rumb cap al llac Sevan. El dia estava ben tapat i la pluja i l’autopista ens van fer escollir agafar l’autobús. La sortida de Yerevan fins a l’estació va ser bastant dura: una carretera de 3 o 4 carrils estil Ronda de Dalt i amb pujada durant 10km. La part curiosa són el munt de NightClubs que vam anar passant, com el SaunaIbiza, l’Oasis…specially pels iranians que vénen a buscar pit i cuixa a Armènia. A l’estació, posem les bicis a la baca de la marshutka (armenian fragoneta) i tirem fins al llac Sevan. Visitem el monestir de Sevanavank, molt bonic i bucòlic a una península del llac, que antigament era una illa però a causa de la baixada del nivell del llac per diverses obres, ara es troba lligada a la costa.

p1030611.jpg

Plantem la tenda prop de la carretera perquè torna a ploure, i a la poca estona arriba un Lada 1600 amb 3 paios rollo “uno de los nuestros” que després de demanar-nos d’on sortiem, com ens dèiem, on anàvem…, van deixar quatre ferrots i van marxar.
L’endemà al matí vam veure passar els primers cicloturistes, 3 true-bikers que van passar cagant llets i no ens va donar temps ni d’aixecar la mà per dir adéu. Després de vorejar el llac, ens desviem una mica de la carretera principal per visitar el camp de khachkars de Noratus, el més gran actualment ja que Azerbadjan va destruïr gran part del que fins fa poc era el més gran. Els khachkars són unes làpides de pedra gravades, normalment amb creus i amb motius relacionats amb el mort. Tot i que no sempre s’utilitzen pels morts, en aquest cas Noratus és un gran cementiri. Diu la llegenda que un important exèrcit invasor (no recordem quin) va estar un dia sencer esperant per atacar ja que van creure que el camp de khachkars eren defensors, i no s’atrevien a apropar-s’hi, fins que es va fer de nit i van descobrir que només eren làpides i no hi havia ningú.

dsc06851.jpg

Vam acampar a uns prats que estaven ben plens de fang, ens va costar molt arribar a un lloc arreserat perquè el fang no deixava girar les rodes. L’endemà ens desperten un ramat de vaques que buscaven herba fresca, i tot just engegar comença a caure calamarsa. El dia està ben ennuvolat i hem de creuar el Selim Pass, a 2400 metres, així que decidim parar al següent poble per deixar passar una mica la tempesta. Allà intentem fer-nos entendre amb la gent del poble perquè ens deixin estar en algun cobert fins que passi el núvol, però tothom es fa el longuis. Vénen a tocar i a preguntar, a fer el xafarder, però quan arriba la pluja tots desapareixen: cadascú a casa seva, Déu a la de tots i en Jordi i l’Aina al carrer mullant-se.
Després del núvol, seguim amunt i ens trobem un parell de ciclistes holandesos, el Daniel i l’Eric, menjant uns cereals i cafè al costat de la font,  xerrem una mica i ens diuen que pedalen uns 120km al dia, però que n’han arribat a fer 250, així que els diem adéu i seguim amunt. Al cap de 3 minuts ens avancen i ja no els hem tornat a veure…una mica més enllà del coll hi ha caravanserai de Selim, que servia de refugi als comerciants de la ruta de la seda i que és molt xulo.

La baixada fins al fons de vall és llarga i freda i ens tornem a posar toooota la roba d’abric i pluja que portem. Quan arribem al fons de vall, després de 1300 metres de baixada, comencem a sentir trons i davant nostre apareix un càmping amb herba ben toveta i decidim plantar la tenda abans no plogui. Vam sopar amb una parella de russos que estimaven molt el seu president (en sèrio) i ens van ensenyar quatre paraules.
L’endemà ens esperen 1400 m de pujada fins al coll de Vorotari, però plou bastant durant tot el dia i descobrim que la roba de l’Aina ja no és impermeable, així que parem un parell de cops a fer un tè i escalfar-nos, però el segon cop hem agafat tant fred que no podem seguir. A prop hi ha una casa d’on surten una parella bastant gran que ens conviden a dormir al seu “restaurant” mig en ruïnes que només obren en temporada alta. No vam entendre on es menjava exactament perquè a la sala més gran hi va caber la tenda molt justa.

p1030682.jpg

L’endemà seguim amunt sota la pluja de nou, que ja no es deixarà durant uns quants dies. Pedalem fins a Sisian i acampem prop de Zorats Karer, uns menhirs aixecats en honor dels guerrers morts del 3r mil.leni BC, curiosos. Anem a Goris a canviar diners i, mentre estem menjant, veiem passar un camió carregant un tanc al damunt. Estem molt a prop de la frontera amb Nagorno Karabakh i l’ambient està molt militaritzat.

Des d’aquí anem direcció a Tat’ev, però la boira és molt espessa i no ens deixa veure res. Hi ha un funicular que va fins al monestir però amb prou feines veiem la carretera…Arribem amb poca llum a Galidzor i plantem la tenda en un bosc al costat de la carretera. Després de sopar es posa a plovisquejar i des de dins el sac sentim uns udols a una 5 metres de la tenda…No en tenim ni idea de diferenciar udols però ens semblen de llop i ràpidament sortim, veiem un munt d’ulls en la foscar i comencem a fer soroll. Intentem fer un foc però tota la llenya està molla…així que recollim tan ràpid com podem i tornem al poble a buscar un lloc segur. Acabem acampats a sobre la vorera al costat del forn de pa, ens diuen que probablement no eren llops sinó xacals, i això no ens deixa més tranquils…En Jordi ajuda el Narek a preparar el forn pel pa del dia següent.

p1030746.jpg

La pujada cap a Tat’ev és més dura del que ens esperàvem, per una pista no gaire bona i fent 600 metres de desnivell del tiron, amb rampes de fins al 14% i molta calor. Quan per fi arribem a dalt, parem a menjar una sopa al tourist information cafè i decidim fer nit allà. Visitem el monestir que és el que més ens ha agradat i de tornada trobem un munt de carreroles al costat del camí, vam sopar pasta amb truita de carreroles, boníssima!
Des de Tat’ev fem una pista molt bonica, primer de pujada fins al coll i després de baixada, fins a Kapan, passant per pobles molt remots i valls perdudes. Kapan és una ciutat amb un aire soviètic i restes de grans explotacions mineres, no gaire maca però va anar bé per carregar provisions. Des de Kapan vam decidir agafar una carretera alternativa a la principal per arribar a Meghri que creua una reserva natural. En 87 km només hi ha 3 pobles. Ens aturem a Tzav, l’últim poble abans del coll, i l’Anush ens acull a casa seva. Sopem amb ella i les seves nebodes, i ens fa dormir a l’habitació del seu fill, que està fent la mili. El llit és per una persona i el matalàs és de llana i s’enfonsa pel mig, així que passem una nit divertida, tot i això és increïble la generositat d’aquesta dona. La cuina és una petita bombona de butà com de càmping gas, frega els plats fora, amb les gallines, i el lavabo és una letrina amb més gallines.

dsc07068.jpg

L’endemà enfilem ben d’hora cap al port, 20km  amb 1300 metres de desnivell i trams amb el vent en contra, però un cop al coll la baixada és increïble entre aquests boscos, la millor baixada de moment! Baixem tant que la temperatura canvia molt, es nota la calor al fons de vall. Fem la última birra en almenys un mes i aprofitem per celebrar que fa un mes que pedalem. Tenim la frontera amb l’Iran a tocar!

No podem penjar gaires fotos, però estan al facebook!

Camí d’Armènia

La sortida de Tbilisi cap a l’oest és mortal. En 15km hi ha 650 metres de desnivell fins a Tskneti. Aquest poble és un conjunt residencial de xalets d’alt standing, molt upper diagonal. La carretera queda tallada a l’alçada de la international school amb els seus respectius school bus aparcats al mig de la carretera, i els seus nens ben uniformats i ben monos. Als pocs metres veiem unes cintes grogues “DO NOT CROSS” i un cotxe de la poli controlant. Ja ens veiem desfent tot el camí…per sort ens deixen passar, i uns 2 km més enllà entenem perquè estava tallada la carretera: una gran esllavissada s’ha endut part de la carretera vessant avall.

p1030419.jpg

L’esllavissada sobre la carretera de Tskneti

Una mica més endavant arribem a una mena de mini-Molina amb només un remuntador i tot molt deteriorat. Després de 1600 metres de desnivell de puja baixa per fi arribem a Manglisi. Per si no n’haviem tingut prou, l’endemà es presenta molt dur: hem de pujar dos ports, el primer de 600 metres de desnivell i el segon de 700 metres, amb rampes de fins al 10%, per arribar a cota 2200m, a la zona dels llacs. Acampem al llac Paravani després de 73km, estem molt cansats però la previsió de tempestes per l’endemà s’ha valgut l’esforç!

 

Aquí arriba el pitjor dia de vent en contra, pedalant dur a les baixades, sort que vam creuar el port el dia abans! El paisatge és brutal però el vent no ens deixa gaudir com ens hauria agradat. Voregem també el llac Saghamo i baixem cap a Ninotsminda.

Ens mengem els últims khachapuri i kartopelis georgians i en vista de la que està a punt de caure, busquem un lloc on dormir. Trobem l’antiga caserna de la policia (què bé que ens ha anat la policia georgiana!) i ens intal.lem al bosc de pins del jardí. Quan ens disposem a engegar el fogonet comença a ploure o no….és neu! Yuhuuu! L’endemà al matí tenim un pam de neu pols tot obert a punt per fer pells. Quina pena que portem bici enlloc d’esquís…

Quan hem agafat una mica de temperatura sortim en direcció a Armènia, la nostra primera frontera! Creuem la frontera per Bavra sense cap problema, tot i que ens costa una mica trobar les instal.lacions perquè les estan fent noves i hi ha uns quants edificis fantasma. Ja a Armènia, vam parar a Bavra, el poble de la frontera, a menjar una mica a les escales d’un edifici municipal. Abans no poguéssim treure res, va aparèixer un home que ens va convidar a passar a una “salle” per menjar calentets. Al final ens hi vam quedar a dormir…començava bé l’aventura armènia!

L’endemà, dia de pedal fàcil, baixada cap a Gyumri amb parada al primer monestir, el de Marmashen. Anem a parar a un bed & breakfast de la guia Lonely Planet, a casa la Donara Kazaryan, i descobrim una dona valenta i lluitadora i la seva filla petita, que està estudiant per entrar a medicina, que ens preparen un esmorzar espectacular i amb qui xerrem una llarga estona, parlen un anglès excel.lent, a més d’armeni, rus, alemany i una mica de francès. Marxem flipats d’aquella casa!

D’aquí cap a Yerevan, poc per explicar. De camí parem a Echmiadzin a visitar la catedral més important de l’església apostòlica armènia, considerada una de les més maques del món, i ens enduem una nova decepció en veure que està en obres i que “me la imatxinava més gran”. Tot i això, gràcies a la guia i als monestirs que hem visitat hem après molt sobre la importància de la seva pròpia església pel poble armeni, del St Gregory l’Il.luminador i de l’orgull que senten en dir-nos que Armènia va ser el primer país en declarar-se oficialment cristià. Hem tingut unes quantes converses en plan:
-are you christian?
– no
– Muslim?
– no
– what religion?
– nothing, no religion
– muslim?
– no
– christian?
– no, nothing
– Muslim?
– ….

p1030514.jpg

Yerevan és una capital petita i, per tant, bastant agradable per passejar-hi. El primer que fem és visitar el museu del genocidi, arribem tot just dos dies després de celebrar-se el 101è aniversari (m’hi jugo el que vulgueu que no va sortir a les notícies de casa, oi?), i encara hi havia molta gent portant ofrenes al memorial. En resum i ràpid, entre 1915 i 1922 (en realitat des d’una mica abans) Turquia va matar 1’5 mil.lions d’armenis que vivien a l’Armènia ocupada per Turquia pel simple fet de ser armenis (cristians). Aquest genocidi només és reconegut avui en dia per una vintena de països (a veure si endevineu quins falten), la resta prefeixen parlar en altres termes. Per a molta més info, ja que el tema és complex i no s’explica als llibres d’història, és tan fàcil com buscar a la wikipedia o llegir el blog d’en Xavi Tarafa (el trobareu als enllaços).

També visitem el monestir de Khor Virap, amb unes vistes excepcionals que no vam poder gaudir del tot a causa dels núvols i la calitja,  el temple de Garni, i el monestir de Geghard, mig excavat a la roca, que val molt la pena visitar.

El Gran Caucas georgià

Vam marxar de Jvari sense haver estrenat el toilet. Vam anar a esmorzar a la botiga de les dones simpàtiques que feien kartopeli (empanada de patata, molt lleugeret), kachapuri i torta, una mena de pa de pessic esmicolat amb nata i caramel. Amb la panxa plena vam enfilar la carretera en direcció a Mestia. Pujada contínua amb rampes del 8-9% i una boira pixanera que ens va acompanyar fins al primer coll.

La carretera va fent sube-bajas constantment per la vall del riu Enguri, com si no en tinguéssim prou amb el desnivell absolut que haviem de fer. Aquella nit vam acampar al costat de la carretera. L’endemà va ser un dia de pujada de la muerte, en total 1100 metres fins a Mestia.

 

 

Al migdia vam parar a un bar a fer un kachapuri i un tè, i l’estaven reconstruïnt perquè se l’havia endut una esllavissada. A mitja tarda, vam parar a Latali a comprar 4 galetetes per acabar d’arribar a Mestia i ens vam trobar la botiga tancada. Mentre miravem dins, va aparèixer un home que es va convidar a passar al jardí, on estaven celebrant un dinar popular de tot el poble, amb menjar i beure sense límits. De fet ells ja havien acabat i ens van portar tot el mrnjar que els quedava, acompanyat amb vi i vodka. A més va aparèixer la Keso, una noia que tenia una guesthouse a Mestia on vam passar-hi tres nits i que ens va tractar genial! (Manoni’s guesthouse). El Jordi va començar a brindar amb tots els homes del poble i vam sortir del dinar mesurant l’amplada de la carretera repetidament. Finalment, i després de molts esforços, vam arribar a Mestia a ca la Keso.

L’endemà vam deixar més de la meitat de pes a la guesthouse i vam tirar amunt cap a Ushguli. La idea inicial era creuar el coll cap a Lentekhi, però ja ens havien dit que estava tancat per la neu fins l’estiu, tot i això vam decidir pujar i baixar a Ushguli fent nit allà. La veritat és que va valer la pena ja que ha estat el lloc més espectacular que hem vist a Geòrgia. Sortint de Mestia fem un coll de 1940 metres, i a la baixada s’acaba el quitrà i comença una pista per bosc obert fins arribar a Ipari.

 

A Ipari vam anar a demanar aigua a l’oficina de la policia, ja que no hi havia cap botiga. Allà ens van dir que fins a Ushguli no trobariem menjar ni aigua, així que vam parar a fer un pa amb pernil allà mateix. Mentre menjavem va aparèixer el Gos (Charlie segons el Jordi), i un cop vam seguir pedalant ens va acompanyar tot el camí, protegint-nos de gallines, porcs, poltres, vedells i gossos no gaire grossos. Quan éren una mica grossod amagava la cua entre les cames… De fet ens va seguir fins a Ushguli, a dormir fora la tenda sota la neu (perquè si, ens va nevar…), va tornar a Ipari i wuan ens pensavem que es quedava amb el seu amo ens va seguir de nou fins a Mestia, retallant les curves de la carretera per poder seguir-nos. La veritat és que ens va fer bastanta pena deixar-lo allà, i més amb la gana que tenia…esperem que el tractin bé a Mestia!

Usghuli és un lloc increïble, quan arribes al primer poble et fa l’efecte que estàs entrant a l’edat mitjana: carrers empedrats, gallines i porcs, torres de defensa….de fet un dels pobles és patrimoni de la UNESCO. Vam acampar al terrat d’una guesthouse de la Marica ( si noi, entre la Keso i la Marica….) per passar la nit. Ens va explicar que a l’hivern arriben a -30° i que a l’estiu està ple de turistes. Aquesta vegada érem els únics turistes del poble…

 

 

De tornada cap a Mestia vam parar a Ipari a deixar el Gos amb els polis, i com que plovia ens van convidar a passar i prendre alguna cosa. Ens vam acabar quatre ampolles de vi per passar el fred, i la pujada fins al coll tenia més curves que a l’anada. Com els agrada el pinso a aquesta gent!20160417153943.jpg

 

De Mestia vam fer un canvi de lloc semi-instantani, bus fins a Zugdidi i tren de Zugdidi a Tblisi. No us perdeu el tren: seients reclinables amb tauleta com a l’avió, wifi, toilet, aigua gratis, bicis gratis i 5’5 euros per fer uns 350km. Això és transport públic i la RENFE són tonteries….

Un agraïment especial al senyor mecànic de cotxes de Zugdidi que va soldar el cavallet del Jordi i no ens voler cobrar res. Bona gent per aquests móns!!!

Ja som a Geòrgia

Aterrem a les 23h passades, hora local, a Tbilisi, i per sorpresa nostra ens arriba tot l’equipatge, bicis incloses!! La companyia Pegasus cada cop ens agrada més. Aquesta vegada ens vam permetre el luxe de demanar-nos sopar a l’avió per un mòdic preu de 8 eurus!! Amb mousse de xocolata de postres…

image

El sopar de Pegasus

Tbilisi té un nucli antic una mica en ruines que contrasta amb la modernitat de les obres noves, i això té el seu encant. Fora del centre és la típica ciutat soviètica amb edificis grisos i quadrats de formigó que no s’han reformat des que van ser construïts.

 

 

El primer dia pedalem fins a Mtskheta, 26km per una carretera molt transitada. Allà mengem per primera vegada el badrijani, un plat amb asbergínia i una crema d’all i cacahuet. També hem descobert el kachapuri, un pa farcit de formatge espectacular.
De Mtskheta seguim en direcció oest amb l’objectiu d’arribar a Kutaisi. Pel camí hem menjat lobio (massa de mongeta vermella i espècies amb lla que farceixen el pa), kachapuri a totes hores, jueli (formatge) i uns quants litres de cervesa per tirar avall.

20160417150839.jpg

Deixem Tbilisi, comença l’aventura!

20160410222152.jpg

Mtskheta

Hem passat per Gori, ciutat natal de Stalin, on té dedicats el carrer més important, la plaça, un museu i unes quantes estàtues. Allà vam menjar uns pastissos espectculars a la cake house. Des d’aquí hem pedalat cap a una zona bastant rural, sempre amb el vent a favor (!) i hem esquivat vaques, gossos i alguna ovella, compartint carretera amb els motocultors amb remolc (avui hem trobat unes vaques pasturant per l’autovia…). De camí a Gori es pot visitar Uplistsikhne, una ciutat excavada a la roca del s I a.C. i on hi vivien unes 20.000 persones.

També vam fer cap a Chiatura, un poble miner de fons de vall fosc, negre i amb 17 telefèrics actius que els patrons de les mines de manganès van fer construir perquè els miners arribessin més frescos a la feina i fossin més productius.

Hem dormit en llocs molt diversos, acampats al mig del poble de Mtskheta; al jardí de la família Kazaishvili, que ens han alimentat fins a rebentar i ens han regalat una ampolla de vi d la seva collita; i fins i tot a casa d’uns testimonis de Jehovà que no tenen aigua corrent ni gas per cuinar i que ens han ofert un orinal com a “toilet” ( i que ens volien cobrar 16 euros per passar la nit!).

Avui també hem provat el kartopeli (pa farcit de patata) i el tort (pa de pessic esmicolat amb nata i caramel). En definitiva, mengem més que pedalem, ara entenem la mida 2×2 dels georgians que coneixem…

Com hem arribat fins aquí?

En realitat no sé quan va començar aquesta aventura, però en algun moment, després d’haver visitat alguns països de l’Àsia, vaig decidir que volia creuar el continent amb bicicleta, seguint la gran “Ruta de la Seda”, des d’Istambul fins a Pequín, com feien els antics comerciants. Molt bucòlic tot plegat. Després vaig saber que la ruta de la seda no era una, sinó moltes; que no es feia sencera, sinó que cada caravana circulava per un tram; i que actualment estava plagada de ciclistes fent-la en tots dos sentits. Així que ens vam deixar de tant misticisme i grans proeses (aquí ja havia incorporat en Jordi – Bicimoreno- a l’equip :P) i ens vam posar a dissenyar una ruta que realment ens agradés. El que teníem clar és que volíem creuar muntanyes, tantes com fos possible, i evitar al màxim les carreteres principals. D’altra banda, per nosaltres era impossible anar d’Istambul a  Pequín en 8 mesos per pistes secundàries, però si que era viable arribar fins al Nepal, on hi ha moltes muntanyes, com tots sabeu, i així tanquem el cercle. Finalment vam decidir canviar la ciutat de sortida per Yerevan, d’aquesta manera enganxem més bona època en la majoria de països (menys calor als calurosos, i més calor als més freds). ruta1
La ruta inicial sortia de Yerevan per creuar Armènia, el nord d’Iran, Turkmenistan, Tadjikistan i entrar a la Xina pel Kirguizistan. Des de Kashgar, a la regió autònoma de Shinjiang, volíem creuar l’altiplà tibetà fins a Lhasa, i des d’allà a Kathmandú seguint la clàssica Ruta de l’Amistat. Buscant per internet on havíem d’aconseguir els permisos, vam acabar trobant que a dia d’avui, per circular pel Tibet, a més d’un permís has d’anar sempre amb un guia i un cotxe amb xofer. Això són molt diners comptant que la ruta fa uns 2500km!!! I tampoc ens motivava gens la idea de pedalar amb dos tios darrere seguint-nos durant 2 mesos…de totes maneres, aquesta carretera està tancada als turistes fins i tot viatjant amb guia, o almenys aquesta era la situació quan vaig poder contactar un guia oficial. Així que vam començar a buscar l’opció il·legal: com creuar la carretera sense permisos. Abans es feia sovint, i de fet coneixem diverses persones que van fer-ho abans dels aldarulls del 2008. Però des de llavors la situació ha canviat molt, i la vigilància i control envers els turistes ha augmentat. Després de molt buscar, vaig trobar un blog d’uns francesos que ho havien intentat, però els van enxampar i els van deportar. Vaig poder parlar amb una de les noies del grup, i em va recomanar no intentar-ho. De totes maneres, si es prova aquesta opció s’ha de fer de nit, ja que no pots fer-te veure per ningú. Si les autoritats xineses decideixen que algun tibetà t’ha vist i no t’ha denunciat (estan obligats a fer-ho), són castigats. I no em vull imaginar de quina manera…així que viatjar de manera il·legal pel Tibet avui en dia també perjudica la pròpia població.
http://transhimalaya.blogspot.com.es/2010_10_01_archive.html

Així que amb la idea del Tibet treta del cap, però encara amb la idea de creuar l’Himalaia, vam veure que la única opció plausible que ens quedava era fer la Karakorum Highway des de Kashgar, creuant al Paquistan. El règim xinès de nou apareix en escena, i obliga els turistes a pujar a un bus a Kashgar i no baixar-ne fins la frontera amb Paquistan. Res de pedalar, res de veure més enllà d’on ells volen….Tots sabem que al Tibet hi passen coses, però com deuen ser de grosses quan tot el país està tancat als ulls dels forasters? D’altra banda, una petita part de la KH cal fer-la en combois de busos amb conductors armats…una part molt petita, però ens plantegem si val la pena córrer el risc, i decidim que no. Això si, jo m’he quedat amb les ganes…algun dia esperem poder anar-hi.
https://followmargopolo.com/category/pakistan/

Així que abans de començar ja tenim una ruta de la seda bastant desmanegada per tot arreu. Canviem la ciutat de sortida, Yerevan, per Tbilisi per una raó molt mística també: el bitllet costa menys de la meitat. I així, si la neu ens ho permet, d’entrada farem una volteta per les muntanyes del Caucas. Per acabar d’allargar-ho i no renunciar a l’Himalaya, si la neu ens ho permet de nou, volarem fins a Leh, a la Índia, per anar baixant des d’allà fins a Chandigar i arribar al Nepal des del sud.

La nostra intenció no és fer quilòmetres ni pedalar-ho tot. Intentarem buscar pistes secundàries en funció del trànsit de cada país, i creuar tantes muntanyes com puguem! Per això ens plantegem el viatge amb bici però també fent grans tirades amb transport públic i fent autostop, perquè no hem vingut a fer grans coses, sinó a disfrutar d’allò que fem.

Ara estaria bé acabar aquest primer post amb un “comença l’aventura!!!” però la meva bici encara no ha arribat… buaaaaaaaa!!!!!!

De moment us deixem uns mapes per parts i a diferents escales de la ruta prevista, aproximadament. Això és com els models meteorològics, com més ens allarguem en el temps, menys detall i més incertesa…qui sap on acabarem!