En realitat no sé quan va començar aquesta aventura, però en algun moment, després d’haver visitat alguns països de l’Àsia, vaig decidir que volia creuar el continent amb bicicleta, seguint la gran “Ruta de la Seda”, des d’Istambul fins a Pequín, com feien els antics comerciants. Molt bucòlic tot plegat. Després vaig saber que la ruta de la seda no era una, sinó moltes; que no es feia sencera, sinó que cada caravana circulava per un tram; i que actualment estava plagada de ciclistes fent-la en tots dos sentits. Així que ens vam deixar de tant misticisme i grans proeses (aquí ja havia incorporat en Jordi – Bicimoreno- a l’equip :P) i ens vam posar a dissenyar una ruta que realment ens agradés. El que teníem clar és que volíem creuar muntanyes, tantes com fos possible, i evitar al màxim les carreteres principals. D’altra banda, per nosaltres era impossible anar d’Istambul a Pequín en 8 mesos per pistes secundàries, però si que era viable arribar fins al Nepal, on hi ha moltes muntanyes, com tots sabeu, i així tanquem el cercle. Finalment vam decidir canviar la ciutat de sortida per Yerevan, d’aquesta manera enganxem més bona època en la majoria de països (menys calor als calurosos, i més calor als més freds). 
La ruta inicial sortia de Yerevan per creuar Armènia, el nord d’Iran, Turkmenistan, Tadjikistan i entrar a la Xina pel Kirguizistan. Des de Kashgar, a la regió autònoma de Shinjiang, volíem creuar l’altiplà tibetà fins a Lhasa, i des d’allà a Kathmandú seguint la clàssica Ruta de l’Amistat. Buscant per internet on havíem d’aconseguir els permisos, vam acabar trobant que a dia d’avui, per circular pel Tibet, a més d’un permís has d’anar sempre amb un guia i un cotxe amb xofer. Això són molt diners comptant que la ruta fa uns 2500km!!! I tampoc ens motivava gens la idea de pedalar amb dos tios darrere seguint-nos durant 2 mesos…de totes maneres, aquesta carretera està tancada als turistes fins i tot viatjant amb guia, o almenys aquesta era la situació quan vaig poder contactar un guia oficial. Així que vam començar a buscar l’opció il·legal: com creuar la carretera sense permisos. Abans es feia sovint, i de fet coneixem diverses persones que van fer-ho abans dels aldarulls del 2008. Però des de llavors la situació ha canviat molt, i la vigilància i control envers els turistes ha augmentat. Després de molt buscar, vaig trobar un blog d’uns francesos que ho havien intentat, però els van enxampar i els van deportar. Vaig poder parlar amb una de les noies del grup, i em va recomanar no intentar-ho. De totes maneres, si es prova aquesta opció s’ha de fer de nit, ja que no pots fer-te veure per ningú. Si les autoritats xineses decideixen que algun tibetà t’ha vist i no t’ha denunciat (estan obligats a fer-ho), són castigats. I no em vull imaginar de quina manera…així que viatjar de manera il·legal pel Tibet avui en dia també perjudica la pròpia població.
http://transhimalaya.blogspot.com.es/2010_10_01_archive.html
Així que amb la idea del Tibet treta del cap, però encara amb la idea de creuar l’Himalaia, vam veure que la única opció plausible que ens quedava era fer la Karakorum Highway des de Kashgar, creuant al Paquistan. El règim xinès de nou apareix en escena, i obliga els turistes a pujar a un bus a Kashgar i no baixar-ne fins la frontera amb Paquistan. Res de pedalar, res de veure més enllà d’on ells volen….Tots sabem que al Tibet hi passen coses, però com deuen ser de grosses quan tot el país està tancat als ulls dels forasters? D’altra banda, una petita part de la KH cal fer-la en combois de busos amb conductors armats…una part molt petita, però ens plantegem si val la pena córrer el risc, i decidim que no. Això si, jo m’he quedat amb les ganes…algun dia esperem poder anar-hi.
https://followmargopolo.com/category/pakistan/
Així que abans de començar ja tenim una ruta de la seda bastant desmanegada per tot arreu. Canviem la ciutat de sortida, Yerevan, per Tbilisi per una raó molt mística també: el bitllet costa menys de la meitat. I així, si la neu ens ho permet, d’entrada farem una volteta per les muntanyes del Caucas. Per acabar d’allargar-ho i no renunciar a l’Himalaya, si la neu ens ho permet de nou, volarem fins a Leh, a la Índia, per anar baixant des d’allà fins a Chandigar i arribar al Nepal des del sud.
La nostra intenció no és fer quilòmetres ni pedalar-ho tot. Intentarem buscar pistes secundàries en funció del trànsit de cada país, i creuar tantes muntanyes com puguem! Per això ens plantegem el viatge amb bici però també fent grans tirades amb transport públic i fent autostop, perquè no hem vingut a fer grans coses, sinó a disfrutar d’allò que fem.
Ara estaria bé acabar aquest primer post amb un “comença l’aventura!!!” però la meva bici encara no ha arribat… buaaaaaaaa!!!!!!
De moment us deixem uns mapes per parts i a diferents escales de la ruta prevista, aproximadament. Això és com els models meteorològics, com més ens allarguem en el temps, menys detall i més incertesa…qui sap on acabarem!
degeorgiaalnepalacopdepedal 