Mes: Abril de 2016

El Gran Caucas georgià

Vam marxar de Jvari sense haver estrenat el toilet. Vam anar a esmorzar a la botiga de les dones simpàtiques que feien kartopeli (empanada de patata, molt lleugeret), kachapuri i torta, una mena de pa de pessic esmicolat amb nata i caramel. Amb la panxa plena vam enfilar la carretera en direcció a Mestia. Pujada contínua amb rampes del 8-9% i una boira pixanera que ens va acompanyar fins al primer coll.

La carretera va fent sube-bajas constantment per la vall del riu Enguri, com si no en tinguéssim prou amb el desnivell absolut que haviem de fer. Aquella nit vam acampar al costat de la carretera. L’endemà va ser un dia de pujada de la muerte, en total 1100 metres fins a Mestia.

 

 

Al migdia vam parar a un bar a fer un kachapuri i un tè, i l’estaven reconstruïnt perquè se l’havia endut una esllavissada. A mitja tarda, vam parar a Latali a comprar 4 galetetes per acabar d’arribar a Mestia i ens vam trobar la botiga tancada. Mentre miravem dins, va aparèixer un home que es va convidar a passar al jardí, on estaven celebrant un dinar popular de tot el poble, amb menjar i beure sense límits. De fet ells ja havien acabat i ens van portar tot el mrnjar que els quedava, acompanyat amb vi i vodka. A més va aparèixer la Keso, una noia que tenia una guesthouse a Mestia on vam passar-hi tres nits i que ens va tractar genial! (Manoni’s guesthouse). El Jordi va començar a brindar amb tots els homes del poble i vam sortir del dinar mesurant l’amplada de la carretera repetidament. Finalment, i després de molts esforços, vam arribar a Mestia a ca la Keso.

L’endemà vam deixar més de la meitat de pes a la guesthouse i vam tirar amunt cap a Ushguli. La idea inicial era creuar el coll cap a Lentekhi, però ja ens havien dit que estava tancat per la neu fins l’estiu, tot i això vam decidir pujar i baixar a Ushguli fent nit allà. La veritat és que va valer la pena ja que ha estat el lloc més espectacular que hem vist a Geòrgia. Sortint de Mestia fem un coll de 1940 metres, i a la baixada s’acaba el quitrà i comença una pista per bosc obert fins arribar a Ipari.

 

A Ipari vam anar a demanar aigua a l’oficina de la policia, ja que no hi havia cap botiga. Allà ens van dir que fins a Ushguli no trobariem menjar ni aigua, així que vam parar a fer un pa amb pernil allà mateix. Mentre menjavem va aparèixer el Gos (Charlie segons el Jordi), i un cop vam seguir pedalant ens va acompanyar tot el camí, protegint-nos de gallines, porcs, poltres, vedells i gossos no gaire grossos. Quan éren una mica grossod amagava la cua entre les cames… De fet ens va seguir fins a Ushguli, a dormir fora la tenda sota la neu (perquè si, ens va nevar…), va tornar a Ipari i wuan ens pensavem que es quedava amb el seu amo ens va seguir de nou fins a Mestia, retallant les curves de la carretera per poder seguir-nos. La veritat és que ens va fer bastanta pena deixar-lo allà, i més amb la gana que tenia…esperem que el tractin bé a Mestia!

Usghuli és un lloc increïble, quan arribes al primer poble et fa l’efecte que estàs entrant a l’edat mitjana: carrers empedrats, gallines i porcs, torres de defensa….de fet un dels pobles és patrimoni de la UNESCO. Vam acampar al terrat d’una guesthouse de la Marica ( si noi, entre la Keso i la Marica….) per passar la nit. Ens va explicar que a l’hivern arriben a -30° i que a l’estiu està ple de turistes. Aquesta vegada érem els únics turistes del poble…

 

 

De tornada cap a Mestia vam parar a Ipari a deixar el Gos amb els polis, i com que plovia ens van convidar a passar i prendre alguna cosa. Ens vam acabar quatre ampolles de vi per passar el fred, i la pujada fins al coll tenia més curves que a l’anada. Com els agrada el pinso a aquesta gent!20160417153943.jpg

 

De Mestia vam fer un canvi de lloc semi-instantani, bus fins a Zugdidi i tren de Zugdidi a Tblisi. No us perdeu el tren: seients reclinables amb tauleta com a l’avió, wifi, toilet, aigua gratis, bicis gratis i 5’5 euros per fer uns 350km. Això és transport públic i la RENFE són tonteries….

Un agraïment especial al senyor mecànic de cotxes de Zugdidi que va soldar el cavallet del Jordi i no ens voler cobrar res. Bona gent per aquests móns!!!

Anuncis

Ja som a Geòrgia

Aterrem a les 23h passades, hora local, a Tbilisi, i per sorpresa nostra ens arriba tot l’equipatge, bicis incloses!! La companyia Pegasus cada cop ens agrada més. Aquesta vegada ens vam permetre el luxe de demanar-nos sopar a l’avió per un mòdic preu de 8 eurus!! Amb mousse de xocolata de postres…

image

El sopar de Pegasus

Tbilisi té un nucli antic una mica en ruines que contrasta amb la modernitat de les obres noves, i això té el seu encant. Fora del centre és la típica ciutat soviètica amb edificis grisos i quadrats de formigó que no s’han reformat des que van ser construïts.

 

 

El primer dia pedalem fins a Mtskheta, 26km per una carretera molt transitada. Allà mengem per primera vegada el badrijani, un plat amb asbergínia i una crema d’all i cacahuet. També hem descobert el kachapuri, un pa farcit de formatge espectacular.
De Mtskheta seguim en direcció oest amb l’objectiu d’arribar a Kutaisi. Pel camí hem menjat lobio (massa de mongeta vermella i espècies amb lla que farceixen el pa), kachapuri a totes hores, jueli (formatge) i uns quants litres de cervesa per tirar avall.

20160417150839.jpg

Deixem Tbilisi, comença l’aventura!

20160410222152.jpg

Mtskheta

Hem passat per Gori, ciutat natal de Stalin, on té dedicats el carrer més important, la plaça, un museu i unes quantes estàtues. Allà vam menjar uns pastissos espectculars a la cake house. Des d’aquí hem pedalat cap a una zona bastant rural, sempre amb el vent a favor (!) i hem esquivat vaques, gossos i alguna ovella, compartint carretera amb els motocultors amb remolc (avui hem trobat unes vaques pasturant per l’autovia…). De camí a Gori es pot visitar Uplistsikhne, una ciutat excavada a la roca del s I a.C. i on hi vivien unes 20.000 persones.

També vam fer cap a Chiatura, un poble miner de fons de vall fosc, negre i amb 17 telefèrics actius que els patrons de les mines de manganès van fer construir perquè els miners arribessin més frescos a la feina i fossin més productius.

Hem dormit en llocs molt diversos, acampats al mig del poble de Mtskheta; al jardí de la família Kazaishvili, que ens han alimentat fins a rebentar i ens han regalat una ampolla de vi d la seva collita; i fins i tot a casa d’uns testimonis de Jehovà que no tenen aigua corrent ni gas per cuinar i que ens han ofert un orinal com a “toilet” ( i que ens volien cobrar 16 euros per passar la nit!).

Avui també hem provat el kartopeli (pa farcit de patata) i el tort (pa de pessic esmicolat amb nata i caramel). En definitiva, mengem més que pedalem, ara entenem la mida 2×2 dels georgians que coneixem…