El Gran Caucas georgià

Vam marxar de Jvari sense haver estrenat el toilet. Vam anar a esmorzar a la botiga de les dones simpàtiques que feien kartopeli (empanada de patata, molt lleugeret), kachapuri i torta, una mena de pa de pessic esmicolat amb nata i caramel. Amb la panxa plena vam enfilar la carretera en direcció a Mestia. Pujada contínua amb rampes del 8-9% i una boira pixanera que ens va acompanyar fins al primer coll.

Pujant al coll

Pujant al coll

La carretera va fent sube-bajas constantment per la vall del riu Enguri, com si no en tinguéssim prou amb el desnivell absolut que haviem de fer. Aquella nit vam acampar al costat de la carretera. L’endemà va ser un dia de pujada de la muerte, en total 1100 metres fins a Mestia.

 

 

Al migdia vam parar a un bar a fer un kachapuri i un tè, i l’estaven reconstruïnt perquè se l’havia endut una esllavissada. A mitja tarda, vam parar a Latali a comprar 4 galetetes per acabar d’arribar a Mestia i ens vam trobar la botiga tancada. Mentre miravem dins, va aparèixer un home que es va convidar a passar al jardí, on estaven celebrant un dinar popular de tot el poble, amb menjar i beure sense límits. De fet ells ja havien acabat i ens van portar tot el mrnjar que els quedava, acompanyat amb vi i vodka. A més va aparèixer la Keso, una noia que tenia una guesthouse a Mestia on vam passar-hi tres nits i que ens va tractar genial! (Manoni’s guesthouse). El Jordi va començar a brindar amb tots els homes del poble i vam sortir del dinar mesurant l’amplada de la carretera repetidament. Finalment, i després de molts esforços, vam arribar a Mestia a ca la Keso.

Latali

Latali

Latali

L’endemà vam deixar més de la meitat de pes a la guesthouse i vam tirar amunt cap a Ushguli. La idea inicial era creuar el coll cap a Lentekhi, però ja ens havien dit que estava tancat per la neu fins l’estiu, tot i això vam decidir pujar i baixar a Ushguli fent nit allà. La veritat és que va valer la pena ja que ha estat el lloc més espectacular que hem vist a Geòrgia. Sortint de Mestia fem un coll de 1940 metres, i a la baixada s’acaba el quitrà i comença una pista per bosc obert fins arribar a Ipari.

Camí de Mestia

Camí de Mestia

Camí de Mestia

Camí de Mestia

 

A Ipari vam anar a demanar aigua a l’oficina de la policia, ja que no hi havia cap botiga. Allà ens van dir que fins a Ushguli no trobariem menjar ni aigua, així que vam parar a fer un pa amb pernil allà mateix. Mentre menjavem va aparèixer el Gos (Charlie segons el Jordi), i un cop vam seguir pedalant ens va acompanyar tot el camí, protegint-nos de gallines, porcs, poltres, vedells i gossos no gaire grossos. Quan éren una mica grossod amagava la cua entre les cames… De fet ens va seguir fins a Ushguli, a dormir fora la tenda sota la neu (perquè si, ens va nevar…), va tornar a Ipari i wuan ens pensavem que es quedava amb el seu amo ens va seguir de nou fins a Mestia, retallant les curves de la carretera per poder seguir-nos. La veritat és que ens va fer bastanta pena deixar-lo allà, i més amb la gana que tenia…esperem que el tractin bé a Mestia!

Camí d’Ushguli

Camí d’Ushguli

Camí d’Ushguli

Usghuli és un lloc increïble, quan arribes al primer poble et fa l’efecte que estàs entrant a l’edat mitjana: carrers empedrats, gallines i porcs, torres de defensa….de fet un dels pobles és patrimoni de la UNESCO. Vam acampar al terrat d’una guesthouse de la Marica ( si noi, entre la Keso i la Marica….) per passar la nit. Ens va explicar que a l’hivern arriben a -30° i que a l’estiu està ple de turistes. Aquesta vegada érem els únics turistes del poble…

Ushguli

Ushguli

Ushguli

Ushguli

Ushguli

 

 

De tornada cap a Mestia vam parar a Ipari a deixar el Gos amb els polis, i com que plovia ens van convidar a passar i prendre alguna cosa. Ens vam acabar quatre ampolles de vi per passar el fred, i la pujada fins al coll tenia més curves que a l’anada. Com els agrada el pinso a aquesta gent!

 

De Mestia vam fer un canvi de lloc semi-instantani, bus fins a Zugdidi i tren de Zugdidi a Tblisi. No us perdeu el tren: seients reclinables amb tauleta com a l’avió, wifi, toilet, aigua gratis, bicis gratis i 5’5 euros per fer uns 350km. Això és transport públic i la RENFE són tonteries….

Un agraïment especial al senyor mecànic de cotxes de Zugdidi que va soldar el cavallet del Jordi i no ens voler cobrar res. Bona gent per aquests móns!!!