Per Armènia amunt i avall (sobretot amunt)

Després del merescut descans a Yerevan, i de gairebé col.lapsar la rentadora de la Sona, vam decidir posar rumb cap al llac Sevan. El dia estava ben tapat i la pluja i l’autopista ens van fer escollir agafar l’autobús. La sortida de Yerevan fins a l’estació va ser bastant dura: una carretera de 3 o 4 carrils estil Ronda de Dalt i amb pujada durant 10km. La part curiosa són el munt de NightClubs que vam anar passant, com el SaunaIbiza, l’Oasis…specially pels iranians que vénen a buscar pit i cuixa a Armènia. A l’estació, posem les bicis a la baca de la marshutka (armenian fragoneta) i tirem fins al llac Sevan. Visitem el monestir de Sevanavank, molt bonic i bucòlic a una península del llac, que antigament era una illa però a causa de la baixada del nivell del llac per diverses obres, ara es troba lligada a la costa.

Plantem la tenda prop de la carretera perquè torna a ploure, i a la poca estona arriba un Lada 1600 amb 3 paios rollo “uno de los nuestros” que després de demanar-nos d’on sortiem, com ens dèiem, on anàvem…, van deixar quatre ferrots i van marxar.
L’endemà al matí vam veure passar els primers cicloturistes, 3 true-bikers que van passar cagant llets i no ens va donar temps ni d’aixecar la mà per dir adéu. Després de vorejar el llac, ens desviem una mica de la carretera principal per visitar el camp de khachkars de Noratus, el més gran actualment ja que Azerbadjan va destruïr gran part del que fins fa poc era el més gran. Els khachkars són unes làpides de pedra gravades, normalment amb creus i amb motius relacionats amb el mort. Tot i que no sempre s’utilitzen pels morts, en aquest cas Noratus és un gran cementiri. Diu la llegenda que un important exèrcit invasor (no recordem quin) va estar un dia sencer esperant per atacar ja que van creure que el camp de khachkars eren defensors, i no s’atrevien a apropar-s’hi, fins que es va fer de nit i van descobrir que només eren làpides i no hi havia ningú.

Vam acampar a uns prats que estaven ben plens de fang, ens va costar molt arribar a un lloc arreserat perquè el fang no deixava girar les rodes. L’endemà ens desperten un ramat de vaques que buscaven herba fresca, i tot just engegar comença a caure calamarsa. El dia està ben ennuvolat i hem de creuar el Selim Pass, a 2400 metres, així que decidim parar al següent poble per deixar passar una mica la tempesta. Allà intentem fer-nos entendre amb la gent del poble perquè ens deixin estar en algun cobert fins que passi el núvol, però tothom es fa el longuis. Vénen a tocar i a preguntar, a fer el xafarder, però quan arriba la pluja tots desapareixen: cadascú a casa seva, Déu a la de tots i en Jordi i l’Aina al carrer mullant-se.
Després del núvol, seguim amunt i ens trobem un parell de ciclistes holandesos, el Daniel i l’Eric, menjant uns cereals i cafè al costat de la font,  xerrem una mica i ens diuen que pedalen uns 120km al dia, però que n’han arribat a fer 250, així que els diem adéu i seguim amunt. Al cap de 3 minuts ens avancen i ja no els hem tornat a veure…una mica més enllà del coll hi ha caravanserai de Selim, que servia de refugi als comerciants de la ruta de la seda i que és molt xulo.

La baixada fins al fons de vall és llarga i freda i ens tornem a posar toooota la roba d’abric i pluja que portem. Quan arribem al fons de vall, després de 1300 metres de baixada, comencem a sentir trons i davant nostre apareix un càmping amb herba ben toveta i decidim plantar la tenda abans no plogui. Vam sopar amb una parella de russos que estimaven molt el seu president (en sèrio) i ens van ensenyar quatre paraules.
L’endemà ens esperen 1400 m de pujada fins al coll de Vorotari, però plou bastant durant tot el dia i descobrim que la roba de l’Aina ja no és impermeable, així que parem un parell de cops a fer un tè i escalfar-nos, però el segon cop hem agafat tant fred que no podem seguir. A prop hi ha una casa d’on surten una parella bastant gran que ens conviden a dormir al seu “restaurant” mig en ruïnes que només obren en temporada alta. No vam entendre on es menjava exactament perquè a la sala més gran hi va caber la tenda molt justa.

L’endemà seguim amunt sota la pluja de nou, que ja no es deixarà durant uns quants dies. Pedalem fins a Sisian i acampem prop de Zorats Karer, uns menhirs aixecats en honor dels guerrers morts del 3r mil.leni BC, curiosos. Anem a Goris a canviar diners i, mentre estem menjant, veiem passar un camió carregant un tanc al damunt. Estem molt a prop de la frontera amb Nagorno Karabakh i l’ambient està molt militaritzat.

Des d’aquí anem direcció a Tat’ev, però la boira és molt espessa i no ens deixa veure res. Hi ha un funicular que va fins al monestir però amb prou feines veiem la carretera…Arribem amb poca llum a Galidzor i plantem la tenda en un bosc al costat de la carretera. Després de sopar es posa a plovisquejar i des de dins el sac sentim uns udols a una 5 metres de la tenda…No en tenim ni idea de diferenciar udols però ens semblen de llop i ràpidament sortim, veiem un munt d’ulls en la foscar i comencem a fer soroll. Intentem fer un foc però tota la llenya està molla…així que recollim tan ràpid com podem i tornem al poble a buscar un lloc segur. Acabem acampats a sobre la vorera al costat del forn de pa, ens diuen que probablement no eren llops sinó xacals, i això no ens deixa més tranquils…En Jordi ajuda el Narek a preparar el forn pel pa del dia següent.

La pujada cap a Tat’ev és més dura del que ens esperàvem, per una pista no gaire bona i fent 600 metres de desnivell del tiron, amb rampes de fins al 14% i molta calor. Quan per fi arribem a dalt, parem a menjar una sopa al tourist information cafè i decidim fer nit allà. Visitem el monestir que és el que més ens ha agradat i de tornada trobem un munt de carreroles al costat del camí, vam sopar pasta amb truita de carreroles, boníssima!
Des de Tat’ev fem una pista molt bonica, primer de pujada fins al coll i després de baixada, fins a Kapan, passant per pobles molt remots i valls perdudes. Kapan és una ciutat amb un aire soviètic i restes de grans explotacions mineres, no gaire maca però va anar bé per carregar provisions. Des de Kapan vam decidir agafar una carretera alternativa a la principal per arribar a Meghri que creua una reserva natural. En 87 km només hi ha 3 pobles. Ens aturem a Tzav, l’últim poble abans del coll, i l’Anush ens acull a casa seva. Sopem amb ella i les seves nebodes, i ens fa dormir a l’habitació del seu fill, que està fent la mili. El llit és per una persona i el matalàs és de llana i s’enfonsa pel mig, així que passem una nit divertida, tot i això és increïble la generositat d’aquesta dona. La cuina és una petita bombona de butà com de càmping gas, frega els plats fora, amb les gallines, i el lavabo és una letrina amb més gallines.

L’endemà enfilem ben d’hora cap al port, 20km  amb 1300 metres de desnivell i trams amb el vent en contra, però un cop al coll la baixada és increïble entre aquests boscos, la millor baixada de moment! Baixem tant que la temperatura canvia molt, es nota la calor al fons de vall. Fem la última birra en almenys un mes i aprofitem per celebrar que fa un mes que pedalem. Tenim la frontera amb l’Iran a tocar!

No podem penjar gaires fotos, però estan al facebook!