Iran 2: El caloret, el Zagros i la saturació

Un cop tornats a Tehran amb les mans buides de visats, vam decidir comprar un vol a Dushanbe (Tadjikistan) per un mes més tard, saltant-nos el Turkmenistan, i començar a pedalar de nou com si res hagués passat. Vam agafar un autobús nocturn fins a Isfahan, la nostra sorpresa va ser que trigava 3 hores menys del que ens havien dit i a les 3:20h del matí érem “a puestu” sense tenir ni idea d’on anar, ja que la nostra intenció era arribar de bon matí i fer turisme. Vam començar a buscar un hostel i a aquelles hores no hi havia res obert, fins que vam anar a petar al hostel Amir Kabir, on els conserges, molt simpàtics, ens van convidar a passar. Després d’unes hores de recuperar son i fer-nos una dutxa, vam treure el fogonet de benzina al pati comú per preparar le “p’tit déj” per no pagar extra, mentre tothom menjava l’esmorzar oficial i copiós a base d’ous, pa amb melmelada i mantega, síndria….però nosaltres no podem gastar. Quan la dona ens va demanar si voliem esmorzar vam fer un gran noooooo no gràcies, ja tenim el nostre pa sec i formatge, i va marxar amb una cara tota estranyada. L’endemà al matí, després de muntar el numeret de nou, en Marc, un turista fotògraf francès amb el que compartíem taula, ens va preguntar que per què no esmorzavem “normal” si estava inclòs en el preu. La nostra cara de rucs si que no tenia preu. Vam esmorzar dos cops per recuperar el menjar perdut del dia anterior. Així som els catalans! Abans rebentar que deixar-s’ho perdre. La dona encara riu ara….

A Isfahan vam el turisme típic de la ciutat, però com que era diumege vam trobar el bazar tancat, així que es vam poder moure lliurement en bici. Vam visitar la gran plaça famosa, el Palau de la plaça, la gran mesquita i una mesquita més petita. És a dir, Meidan-e Imam, Chehel-Sotun, Masjed-e Shah. Tot molt bonic, però les entrades desproporcionadament cares. Allà ens trobem la primera Surly del viatge, un indi amb una Surly full equiped que viatjava sol.

La sortida d’Isfahan va ser bastant desagradable, molta calor, molt fum, molts cotxes, i al creuar els poblets la gent ens oferia safates de beguda i menjar, cosa que ens va estranyar bastant. Estaven celebrant el dia del 13è imam ( no confondre amb iman), un home sant que encara ha d’arribar i que ens expliquen que ha d’acabar amb la civilització occidental. Estem molt contents de celebrar el nostre final. En fi… un cotxe se’ns creua i ens obliga a aturar-nos, a crits de chai, chai!!! Hune, hune!! i els homes ens conviden a casa seva, mentre els seguim cap a casa s’aturen a cada cruïlla per assegurar-se que no ens perdem, no entenem tant d’interès en que anem a casa seva. En arribar a casa s’enduen per una banda en Jordi a fumar i beure, i l’Aina es queda amb les dones resant i mirant la tele. Molt emocionant. L’endemà al matí fugim per potes mentre ells ens diuen que ens quedem tot un dia més a dinar amb la resta de la família. Comencem a cansar-nos de l’hospitalitat iraniana…tot i que acabarem dinant a casa d’una altra família, en aquest cas molt agradable, un parell de pobles més enllà. Quan marxàvem encara ens volien donar diners!!

Durant tot aquest període hem après a camuflar-nos entre els arbres i les vinyes per evitar l’hospitalitat desmesurada, sobretot a la nit, quan els iranians sembla que tinguin visió de raigs x entre la foscor. Les frases més populars d’en Jordi a l’Iran han estat “apaga el frontal, m’ha semblat sentir una moto!” i ” Pedala i no t’aturis!!”. Pel camí, però, també hem trobat gent molt amable que ens ha convidat a dinar sovint, però al final sempre hem d’acabar expkicant que hem d’avançar, si no et farien estar a casa seva tot el dia.
Entre kebabs i arròs seguim fent quilòmetres, i camí de Vanak, ja al Zagros, s’acaba l’asfalt i comencen unes rampes súper dretes on cal arrossegar la bici. En aquesta zona el vent bufa fort i en fa la guitza durant la nit. Posem rumb cap a Semirom, regió coneguda per les seves pomes (són més bones les d’Alàs), i també pels Qashqa’i (els nòmades, no els nissan). Ens atura l’Omid i ens convida  a la seva tenda a fer un qashq, un formatge sec molt fort que guardem a la butxaca quan ell no mira. Quan el pare torna de pasturar, sopem un bon arròs amb corder i bolets de l’Alt Urgell amb tota la família.

Ens endinsem encara més a les muntanyes, on només trobem els nòmades amb els ramats i les seves motos. En algun moment vam decidir deixar la ruta pevista i anar a buscar una mica d’aventura per algunes pistes que no sortien al mapa. Arribats al poble de Dili, a uns 45 graus de temperatura, vam parar a demanar aigua a una casa, i a més d’aigua, ens van convidar a un plat d’arròs, pisto i iogurt boníssim!! Almenys la pujada la vam fer amb la panxa plena. Fem un tram de 15 km de pura btt, amb pujabaixes, baixades xules i totalment aïllats de la civilització, només al final trobem nòmades amb els seus ramats i les seves motos.

A la nit ve un home qashqai a dir-nos “zip zip zip” que en farsi vol dir poma, i no entenem res. L’home ens assenyala la cremallera del polar i ens fa entendre que tanquem bé la cremallera de la tenda perquè no entrin les serps verinoses. Entesos. Des d’aquí vam anar cap a Koshrow-Shirin per unes pistes perdedores entre camps de cereals i fruiters, on hi ha una infinitat de pous d’aigua. Passat Sedeh, ens adonem que ni el mapa ni el GPS tenen aquesta part dibuixada correctament, i estem contents d’haver descobert el google maps per viatjar, com fan la resta de ciclistes modernillos. Després d’un dia dur per una pista mig asfaltada amb molt de vent, gaudim del nostre ritual de tardes a l’Iran: suc, gelat i bossa de patates, totalment necessari per la ment. La última part del Zagros és extremadament calorosa, al voltant de 45graus, i les pujades d’asfalt al migdia es fan duríssimes. Arribem a una gran plana de cereals i arròs fins a arribar a Persepolis.

Visitem Persepolis a la tarda ja que la calor és insuportable i a dins el recinte no hi ha cap ombra. El lloc és espectacular, i ens va cridar molt l’atenció els grafitis fets pels exploradors de finals de egle XIX en times en plan “Lord Wilson McDonald was here in 1898”. Al sortir del recinte ens vam trobar un home de 75 anys, arqueòleg, fill i nét també d’arqueòlegs, que va viure tota la vida al poble de davant de Persepolis fins que el sha el va enderrocar per construïr-hi un macrocampament per convidar-hi els líder internacionals. L’home parlava italià i era una enciclopedia d’arqueologia, en concret de Persepolis, després de treballar-hi durant 60 anys, i ara es dedica a fer de guia. Ens retrobem amb uns amics francesos, el Dylan i l’Aurianne, les farfadets butineurs, que han deixat les bicis a Tehran i viatgen per Iran fent autostop. Quan estem a punt de començar a sopar, la “taula” parada a un dels jardins del recinte ( als iranians els encanta acampar als parcs públics), apareix una megafamília d’iranians aparentment amics dels francesos. Ens expliquen que són els cosins de la família que els havia acollit el dia anterior, i la família hqvia avisat els cosins que els francesos estarien acampats a Persepolis en un jardí, i no sabem quantes hores portaven tooooots la família remenant per allà a veure si trobaven els guiris. Doncs malauradament  ens van trobar a l’hora de sopar. Es van asseure en cercle al voltant nostre i van començar a disparar preguntes: què en penseu de l’iran?? Us agrda la gent?? Penseu que som terroristes?? (Sisi, aquesta és la pregunta estrella que sempre t’acaben  fent!! ens vam quedar amb les ganes de respondre sí, pensem que sou terroristes, ens segrestareu o hem de seguir bevent tè fins a explotar?!). Nosatres vam intentar sopar però no hi havia manera, realment la seva “hospitalitat” ens va sobresaturar. Si ens demaneu si ens va agradar l’Iran, la resposta és nye. Com a tot arreu hi ha gent de tot tipus, però en el nostre cas no estàvem preparats per aquest marcatge cos a cos. I la nit de Persepolis va ser el súmmum de la desesperació.
A Shiraz vam intentar fer l’extensió de visa per primera vegada, on tota l’oficina de la policia d’immigració estava molt ocupada mirant el volei a la tele (França – Iran). El funcionari de torn ens va denegar l’extensió i ens va enviar a fer-la a Yazd al cap de 3 dies. Així que aquell mateix dia vam començar a pedalar rumb a Yazd, creuant les últimes muntanyes que ens quedaven a l’Iran, i baixant per la vall de Vanak a Babanat, coneguda pels seus noguers espectaculars. Una altra zona molt bonica.

A Yazd vam tenir temps de fer turisme, tot i que les altes temperatures, superiors a 40 durant tot el dia, fan que no tinguem massa ganes de fer res. Al final visitem la part antiga amb bici i ens fem un fart de menjar síndries i beure més tè per passar les hores.

La nostra estada a l’Iran va acabar de la millor manera, ja que la Shabnam i el Hooman, i la Razieh i el Behnam, ens van acollir a casa seva i aquest cop sí que l’hospitalitat iraniana va lluïr com mai. Gent molt maca, amb la ment molt oberta i amb ganes de veure món malgrat les dificultats que tenen. La Shabnam i el Hooman havien de viatjar a Europa a visitar el seu tiet a alemanya però l’ambaixada els va denegar el visat. Ens podem sentir afortunats de ooder viatjar per gairebé tor arreu…Gràcies amics per haver-nos ajudat en aquesta recta final, i ànims en la vostra lluita!
En aquest pots també volem agraïr l’ajut de tots aquells que ens han acollit i ajudat e la nostra estada a l’Iran: Aydin i Nema (Tabriz), Habib i Mina (Tehran), Eisa & family (Shiraz), Mohammad (Yazd), Razieh i Behman (Tehran), Shabnam i Hooman (Tehran), i totes aquelles persones que ens han posat un plat a taula desinteressadament, moltes gràcies!!!
Per cert, el jefe Mustafa d’Istambul segueix la seva aventura i tenim notícies que està a Dushanbe!! We will get you!!!

Iran 1: L’odissea burocràtica

Ens havien dit que tindriem problemes per creuar la frontera amb bici, però vam tenir una entrada molt plàcida a l’Iran, potser perquè feia poc que havien passat l’Eric i el Daniel, les dues màquines holandeses. L’Aina es tapa bé (cap, coll, braços i cames) i comença a practicar això de quedar-se darrere i deixar parlar als homes. Just passar la frontera ens aturem a fer els nostres primers kebaps a Nurduz, i bevem un succedani de cervesa (beguda de malta sense alcohol).

Pedalem per una carretera que va pujant, amb molt bon asfalt i pocs cotxes. A la llunyania veiem el poble de Kharvana, on tindrem el nostre primer contacte amb la gent local. El xoc cultural amb Armènia és brutal, el paistage també ha canviat molt en pocs quilòmetres i la temperatura és molt més alta. L’endemà ens estrenem amb la policia, mentre el Jordi estava dins una botiga comprant i l’Aina s’esperava a fora xerrant amb 3 o 4 joves, van aparèixer 2 homes demanant-nos els passaports amb una actitud bastant prepotent i els van començar a fer fotos. Sembla ser que només era per tocar la pera.

Despres de mes de dues hores creuant la ciutat de Tabriz, vam arribar a casa l’Aidin i la Nema. Alla vam coneixer el Marc i la Carina, una parella alemanya que van sortir de Kronberg per arribar a Lhasa amb els que anem coincidint i intercanviant informació (i que havien aguantat el ritme de les màquines holandeses durant tot un dia!).

Tabriz és una ciutat moderna on per primer cop vam veure noies vestides amb texans i samarretes relativament curtes per la hijab, i amb ‘vel-tanga’, és a dir, un trosset de mocador que amb prou feines tapava una ralla de cabell. Allà també vam descobrir el que vol dir fer el tè: vam entrar a una ferreteria a buscar una peça per la bici i en vam sortir al cao de quatre hores (sense exagerar).  Hi havia el venedor i un amic seu, i ens van convidar a un tè mentre buscaven la peça, i una cosa va portar a l’altra fins que van acabar despotricant de la república islàmica, dels musulmans, i de tot el que tingués a veure amb el govern molt alegrement, com si ningú no els pogués sentir. Nosaltres estàvem esperant que entrés la policia en qualsevol moment…no sabem com no estan a la presó, amb la no llibertat d’expressió que té el país! En tot cas vam riure molt amb aquest parell i vam descobrir que sí qye queda gebt amb ganes de lluitar per canviar el sistema.

La nostra idea inicial era no passar per Tehran (il.lusos!), i recollir la nostra transit visa pel Turkmenistan al consulat de Mashad. Però a Tabriz vam saber que per recollir la visa a Mashad, primer l’havies de demanar a l’ambaixada de Teheran.  Ok, acceptat, haurem de passar per la capital, una de les que té menys encant i història del planeta. Heu de saber que als països musulmans el divendres és festiu (com el nostre diumenge),  normalment el dissabte també fan festa, i en alguns llocs (com l’ambaixada del Turkmenistan) també fan festa dijous. Nosaltres vam arribar a Tabriz un dimarts a la nit, així que ens era gairebé impossible ser a l’ambaixada de Tehran abans del seu llaaaarg cap de setmana. Vam decidir fer temps a Tabriz per evitar al màxim Tehran, i la veritat és que vam estar molt a gust a casa l’Aidin i la Nema. Aprofitem aquests dies per preparar la paperassa del visat: fotocòpies en color del passaport, del visat de l’uzbekistan, fotos, carta explicant per què volem entrar…il.lusos de nou!!! Finalment, divendres a la nit agafem un autobús nocturn a Teheran, VIP, que vol dir que és més còmode, i flipem quan veiem que hi ha catifes fins i tot a dins el bus….dissabte al matí arribem a Tehran a casa el Habib i la Mina, una parella de cicloturistes que han aconseguit viatjar per Europa i Àfrica tot i les dificultats de tenir un passaport iranià. Ells estan fent paperassa per aconseguir el visat del Brasil i Argentina, i la veritat és que els ho posen molt difícil. Al vespre sortim a fer un picnic amb uns amics seus, l’activitat preferida dels iranians, allà on hi ha una ombra sempre hi ha una família fent un picnic. L’endemà és el gran dia, després de 5 dies esperant a que obrin arribem a l’ambaixada del Turkmenistan a primera hora i….tancada! Tancada fins el dia 23!!!! Ens quedem allà i veiem com van arribant tots els turistes amb comptagotes i com desesperem tots juntets. En alguns casos, a l’ambaixada els havien dit que passéssin aquella setmana a recollir els visats i la gent estava fent temps a Tehran per recollir-los. Van deixar el telefon del consulat a Mashad per qui volgués trucar, però ningú va aconseguir que li agaféssin el telefon. Així que hem de fer un pensament: pedalem fins el dia 23 i tornem a Teheran? Agafem un bus nocturn fins a Mashad per fer els papers l’endemà? O passem del Turkmenistan i busquem una altra sortida del país? La veritat és que encara que estigui oberta l’ambaixada, ningú t’assegura que obtindràs la transit visa. Sembla que depèn bastant d’on bufa el vent. Tot el que sabem és que a un ciclista que va passar per casa l’Aidin feia poc, el Martin, li havien denegat.

Ens decidim per viatjar a Mashad a la nit i intentar fer els tràmits allà l’endemà, i quedem amb el Mustafa d’Istambul que està en la mateixa situació que nosaltres, però sense bici. La resta no s’arrisquen, ja que en principi venien a buscar els visats i aquests haurien d’estar físicament a Teheran…

Dilluns al matí arribem a Mashad, la ciutat més sagrada de l’Iran, i ens dirigim directament al consulat del Turkmenistan. A fora trobem un grup sospitosament inactiu de turistes…mal asunto…et voilà! El consulat està tancat. En aquest cas no hi ha paperet ni res, simplement la finestreta no està oberta, i els vigilants ens fan entendre que no s’obrirà. Aaaaaaaamigo!!!! Per això no agafaven el telefon! Així que tanquen a Teheran i t’envien a Mashad, a 12 hores en autobús, que també està tancat. En aquest cas però, ens consolem de no ser els més mal parats. En especial és desesperant el cas d’un ciclicsta que va venir expressament de Bandar Abbas, literalment a l’altra punta del país, per recollir el visat. Després de 15 dies parat a Mashad amb el vuelva usted mañana, el dia abans li havien dit que tenien el seu visat i que vingués l’endemà a recollir-lo, i és clar, es va trobar el consulat tancat. Deia que ja no creia res el que sortís d’aquelles boques. Tan desespreat estava, que va decidir desfer els 2000km de nou cap a Bandar Abbas i agafar un ferry cap a Dubai.

Això ens va fer decidir a no perdre ni un dia més intentant fer aquest visat, ja que escoltant tots els casos és evident qur l’únic que feien era riure’s dels turistes i jugar amb la paciència fins que tots desistien. Alguna cosa deu estar passant allà dins perquè no hi deixin entrar ningú… Amb els dies i la gent que hem anat coneixent estem contents d’haver pes aquesta decisió, ja que no hem trobat ningú que ho hagi aconseguit. Diu la llegenda que hi ha un ciclista anglès a qui li van donar fa poc, li diuen Sweet Daniel perquè ha de ser really sweet per haver-lo aconseguit, però no sabem si és cert o només un esquer perquè seguim intentat-ho i ells segueixin rient…

Així que amb la decisió presa ens n’anem a visitar la holy shrine de l’Imam Reza amb el jefe Mustafa d’Istambul. Quan ens disposavem a entrar, va aparèixer un home pel mig del carrer al crit de “Chador, chadoooooor!!!!” amb un plomall verd fosforito. Ens vam donar per aludits i l’Aina va anar a buscar el seu chador de lloguer, que no deixa de ser un gran llençol estampat. Cal dir que l’entrada al Haram està reservada únicament als musulmans, però el Mustafa, que és molt hàbil, ens va dir que no parléssim, i va dir als guardes que els tres érem turcs i musulmans. Encara no sabem com, però va colar. Vam tenir el plaer de visitar la tomba de l’imam Reza, lloc de peregrinatge obligatori de tots els musulmans xiites, i vam poder observar de primera mà fins a quin punt la religió pot fer perdre el nord a les persones. No hi ha fotos perquè estava prohibit… A l’entrar, el Mustafà ens va dir que homes i dones ens haviem de separar, i vam quedar al cap de 20 minuts a fora. I aquesta és la història de l’Aina…

Un cop entro, m’adono que homes i dones estan junts a dins i maleeixo el Mustafà per haver-me deixat sola allà al mig. És evident que no era musulmana per la meva manera “particular” de portar el xador, però jo dissimulava molt fort perquè no em féssin fora. La tomba estava al final del recinte, i el meu objectiu era creuar els diferents edificis i jardins sense ser descoberta, com en un vídeojoc. La primera dificultat arriba quan entro al primer edifici, ja que m’he de treure les sabates. Ho faig prou bé amb una mà mentre amb l’altra aguanto el xador. Li dono les sabates a l’home de l’entrada perquè me les guardi, però quan sóc al final de l’edifici m’adono q tothom les porta en una bosseta per poder posar-se-les per creuar el següent jardí. Així que torno enrere amb tota la dignitat que puc, li demano les sabates a l’home intentant que no es noti que no parlo gota de farsi, i creuo per tercera vegada l’edifici, ara sí amb els sabates a la mà. Quan sóc a fora me les he de posar i maleeixo el costum que tinc de no descordar-les, perquè tinc només una mà per maniobrar (amb l’altra aguanto sempre el xador) i em costa la vida descordar-les i encabir-hi els peus. Decideixo no cordar-me-les, i he de caminar amb les cames una mica obertes per no entrebancar-me amb els cordons i el llençol. Al següent edifici ho faig millor, però quan sóc fora i em vull tornar a posar les sabates se’m comença a obrir el xador i necessito les dues mans per aguantar-lo i porto les bambes dins el llençol, al final he d’ajupir-me per llençar-les a terra però no aconsegueixo posar-me-les i decideixo creuar tot el jardí descalça, cridant l’atenció dels “vigilantes del plumero fosforito”. Amb tot això, el xador se m’ha tirat endavant i em sobrepassa la cara pels costats, perdo la visió lateral de manera que vaig com els burros que només hi veuen endavant, però no m’ho puc posar bé perquè porto les bambes a una mà i amb l’altra m’aguanto el xador i no tinc més mans i la gent em mira! així que jo camino com si res directa a la tomba, entro per la porta de les dones i veig a tothom plorant desconsoladament així que poso cara trista per dissimular i marxo per on he vingut….fins que oh! Un plomall verd em comença a tocar i a cridar, entenc que no puc entrar per aquella porta i me’l miro amb cara de parlar farsi perfectament i de ser molt musulmana, giro i segueixo recte perquè no tinc visió lateral però faig veure que sé on vaig, entro a un altre edifici i començo a donar voltes pel recinte sense saber on sóc…finalment i després de 15 minuts de donar voltes sense veure un pijo i descalça arribo a la porta d’entrada i veig el Jordi i al Mustafa asseguts tranquilament que em demanen que per què he trigat tant…casi els mato! Em posen i em corden les sabates i finalment em puc recollir el llençol de la cara i recupero la visió lateral i, de pas, mitja dignitat. L’altra mitja la vaig recuperar quan em vaig treure el llençol de sobre…