Iran 1: L’odissea burocràtica

Ens havien dit que tindriem problemes per creuar la frontera amb bici, però vam tenir una entrada molt plàcida a l’Iran, potser perquè feia poc que havien passat l’Eric i el Daniel, les dues màquines holandeses. L’Aina es tapa bé (cap, coll, braços i cames) i comença a practicar això de quedar-se darrere i deixar parlar als homes. Just passar la frontera ens aturem a fer els nostres primers kebaps a Nurduz, i bevem un succedani de cervesa (beguda de malta sense alcohol).

Pedalem per una carretera que va pujant, amb molt bon asfalt i pocs cotxes. A la llunyania veiem el poble de Kharvana, on tindrem el nostre primer contacte amb la gent local. El xoc cultural amb Armènia és brutal, el paistage també ha canviat molt en pocs quilòmetres i la temperatura és molt més alta. L’endemà ens estrenem amb la policia, mentre el Jordi estava dins una botiga comprant i l’Aina s’esperava a fora xerrant amb 3 o 4 joves, van aparèixer 2 homes demanant-nos els passaports amb una actitud bastant prepotent i els van començar a fer fotos. Sembla ser que només era per tocar la pera.

Despres de mes de dues hores creuant la ciutat de Tabriz, vam arribar a casa l’Aidin i la Nema. Alla vam coneixer el Marc i la Carina, una parella alemanya que van sortir de Kronberg per arribar a Lhasa amb els que anem coincidint i intercanviant informació (i que havien aguantat el ritme de les màquines holandeses durant tot un dia!).

DSC07181

Tabriz és una ciutat moderna on per primer cop vam veure noies vestides amb texans i samarretes relativament curtes per la hijab, i amb ‘vel-tanga’, és a dir, un trosset de mocador que amb prou feines tapava una ralla de cabell. Allà també vam descobrir el que vol dir fer el tè: vam entrar a una ferreteria a buscar una peça per la bici i en vam sortir al cao de quatre hores (sense exagerar).  Hi havia el venedor i un amic seu, i ens van convidar a un tè mentre buscaven la peça, i una cosa va portar a l’altra fins que van acabar despotricant de la república islàmica, dels musulmans, i de tot el que tingués a veure amb el govern molt alegrement, com si ningú no els pogués sentir. Nosaltres estàvem esperant que entrés la policia en qualsevol moment…no sabem com no estan a la presó, amb la no llibertat d’expressió que té el país! En tot cas vam riure molt amb aquest parell i vam descobrir que sí qye queda gebt amb ganes de lluitar per canviar el sistema.

La nostra idea inicial era no passar per Tehran (il.lusos!), i recollir la nostra transit visa pel Turkmenistan al consulat de Mashad. Però a Tabriz vam saber que per recollir la visa a Mashad, primer l’havies de demanar a l’ambaixada de Teheran.  Ok, acceptat, haurem de passar per la capital, una de les que té menys encant i història del planeta. Heu de saber que als països musulmans el divendres és festiu (com el nostre diumenge),  normalment el dissabte també fan festa, i en alguns llocs (com l’ambaixada del Turkmenistan) també fan festa dijous. Nosaltres vam arribar a Tabriz un dimarts a la nit, així que ens era gairebé impossible ser a l’ambaixada de Tehran abans del seu llaaaarg cap de setmana. Vam decidir fer temps a Tabriz per evitar al màxim Tehran, i la veritat és que vam estar molt a gust a casa l’Aidin i la Nema. Aprofitem aquests dies per preparar la paperassa del visat: fotocòpies en color del passaport, del visat de l’uzbekistan, fotos, carta explicant per què volem entrar…il.lusos de nou!!! Finalment, divendres a la nit agafem un autobús nocturn a Teheran, VIP, que vol dir que és més còmode, i flipem quan veiem que hi ha catifes fins i tot a dins el bus….dissabte al matí arribem a Tehran a casa el Habib i la Mina, una parella de cicloturistes que han aconseguit viatjar per Europa i Àfrica tot i les dificultats de tenir un passaport iranià. Ells estan fent paperassa per aconseguir el visat del Brasil i Argentina, i la veritat és que els ho posen molt difícil. Al vespre sortim a fer un picnic amb uns amics seus, l’activitat preferida dels iranians, allà on hi ha una ombra sempre hi ha una família fent un picnic. L’endemà és el gran dia, després de 5 dies esperant a que obrin arribem a l’ambaixada del Turkmenistan a primera hora i….tancada! Tancada fins el dia 23!!!! Ens quedem allà i veiem com van arribant tots els turistes amb comptagotes i com desesperem tots juntets. En alguns casos, a l’ambaixada els havien dit que passéssin aquella setmana a recollir els visats i la gent estava fent temps a Tehran per recollir-los. Van deixar el telefon del consulat a Mashad per qui volgués trucar, però ningú va aconseguir que li agaféssin el telefon. Així que hem de fer un pensament: pedalem fins el dia 23 i tornem a Teheran? Agafem un bus nocturn fins a Mashad per fer els papers l’endemà? O passem del Turkmenistan i busquem una altra sortida del país? La veritat és que encara que estigui oberta l’ambaixada, ningú t’assegura que obtindràs la transit visa. Sembla que depèn bastant d’on bufa el vent. Tot el que sabem és que a un ciclista que va passar per casa l’Aidin feia poc, el Martin, li havien denegat.

Ens decidim per viatjar a Mashad a la nit i intentar fer els tràmits allà l’endemà, i quedem amb el Mustafa d’Istambul que està en la mateixa situació que nosaltres, però sense bici. La resta no s’arrisquen, ja que en principi venien a buscar els visats i aquests haurien d’estar físicament a Teheran…

Dilluns al matí arribem a Mashad, la ciutat més sagrada de l’Iran, i ens dirigim directament al consulat del Turkmenistan. A fora trobem un grup sospitosament inactiu de turistes…mal asunto…et voilà! El consulat està tancat. En aquest cas no hi ha paperet ni res, simplement la finestreta no està oberta, i els vigilants ens fan entendre que no s’obrirà. Aaaaaaaamigo!!!! Per això no agafaven el telefon! Així que tanquen a Teheran i t’envien a Mashad, a 12 hores en autobús, que també està tancat. En aquest cas però, ens consolem de no ser els més mal parats. En especial és desesperant el cas d’un ciclicsta que va venir expressament de Bandar Abbas, literalment a l’altra punta del país, per recollir el visat. Després de 15 dies parat a Mashad amb el vuelva usted mañana, el dia abans li havien dit que tenien el seu visat i que vingués l’endemà a recollir-lo, i és clar, es va trobar el consulat tancat. Deia que ja no creia res el que sortís d’aquelles boques. Tan desespreat estava, que va decidir desfer els 2000km de nou cap a Bandar Abbas i agafar un ferry cap a Dubai.

P1030954

Això ens va fer decidir a no perdre ni un dia més intentant fer aquest visat, ja que escoltant tots els casos és evident qur l’únic que feien era riure’s dels turistes i jugar amb la paciència fins que tots desistien. Alguna cosa deu estar passant allà dins perquè no hi deixin entrar ningú… Amb els dies i la gent que hem anat coneixent estem contents d’haver pes aquesta decisió, ja que no hem trobat ningú que ho hagi aconseguit. Diu la llegenda que hi ha un ciclista anglès a qui li van donar fa poc, li diuen Sweet Daniel perquè ha de ser really sweet per haver-lo aconseguit, però no sabem si és cert o només un esquer perquè seguim intentat-ho i ells segueixin rient…

Així que amb la decisió presa ens n’anem a visitar la holy shrine de l’Imam Reza amb el jefe Mustafa d’Istambul. Quan ens disposavem a entrar, va aparèixer un home pel mig del carrer al crit de “Chador, chadoooooor!!!!” amb un plomall verd fosforito. Ens vam donar per aludits i l’Aina va anar a buscar el seu chador de lloguer, que no deixa de ser un gran llençol estampat. Cal dir que l’entrada al Haram està reservada únicament als musulmans, però el Mustafa, que és molt hàbil, ens va dir que no parléssim, i va dir als guardes que els tres érem turcs i musulmans. Encara no sabem com, però va colar. Vam tenir el plaer de visitar la tomba de l’imam Reza, lloc de peregrinatge obligatori de tots els musulmans xiites, i vam poder observar de primera mà fins a quin punt la religió pot fer perdre el nord a les persones. No hi ha fotos perquè estava prohibit… A l’entrar, el Mustafà ens va dir que homes i dones ens haviem de separar, i vam quedar al cap de 20 minuts a fora. I aquesta és la història de l’Aina…

Un cop entro, m’adono que homes i dones estan junts a dins i maleeixo el Mustafà per haver-me deixat sola allà al mig. És evident que no era musulmana per la meva manera “particular” de portar el xador, però jo dissimulava molt fort perquè no em féssin fora. La tomba estava al final del recinte, i el meu objectiu era creuar els diferents edificis i jardins sense ser descoberta, com en un vídeojoc. La primera dificultat arriba quan entro al primer edifici, ja que m’he de treure les sabates. Ho faig prou bé amb una mà mentre amb l’altra aguanto el xador. Li dono les sabates a l’home de l’entrada perquè me les guardi, però quan sóc al final de l’edifici m’adono q tothom les porta en una bosseta per poder posar-se-les per creuar el següent jardí. Així que torno enrere amb tota la dignitat que puc, li demano les sabates a l’home intentant que no es noti que no parlo gota de farsi, i creuo per tercera vegada l’edifici, ara sí amb els sabates a la mà. Quan sóc a fora me les he de posar i maleeixo el costum que tinc de no descordar-les, perquè tinc només una mà per maniobrar (amb l’altra aguanto sempre el xador) i em costa la vida descordar-les i encabir-hi els peus. Decideixo no cordar-me-les, i he de caminar amb les cames una mica obertes per no entrebancar-me amb els cordons i el llençol. Al següent edifici ho faig millor, però quan sóc fora i em vull tornar a posar les sabates se’m comença a obrir el xador i necessito les dues mans per aguantar-lo i porto les bambes dins el llençol, al final he d’ajupir-me per llençar-les a terra però no aconsegueixo posar-me-les i decideixo creuar tot el jardí descalça, cridant l’atenció dels “vigilantes del plumero fosforito”. Amb tot això, el xador se m’ha tirat endavant i em sobrepassa la cara pels costats, perdo la visió lateral de manera que vaig com els burros que només hi veuen endavant, però no m’ho puc posar bé perquè porto les bambes a una mà i amb l’altra m’aguanto el xador i no tinc més mans i la gent em mira! així que jo camino com si res directa a la tomba, entro per la porta de les dones i veig a tothom plorant desconsoladament així que poso cara trista per dissimular i marxo per on he vingut….fins que oh! Un plomall verd em comença a tocar i a cridar, entenc que no puc entrar per aquella porta i me’l miro amb cara de parlar farsi perfectament i de ser molt musulmana, giro i segueixo recte perquè no tinc visió lateral però faig veure que sé on vaig, entro a un altre edifici i començo a donar voltes pel recinte sense saber on sóc…finalment i després de 15 minuts de donar voltes sense veure un pijo i descalça arribo a la porta d’entrada i veig el Jordi i al Mustafa asseguts tranquilament que em demanen que per què he trigat tant…casi els mato! Em posen i em corden les sabates i finalment em puc recollir el llençol de la cara i recupero la visió lateral i, de pas, mitja dignitat. L’altra mitja la vaig recuperar quan em vaig treure el llençol de sobre…

 

Anuncis

7 comments

  1. La veritat és que em quedo “garratibat” cada cop que entro al blog. Això és millor que llegir una novel·la. Quina aventura! M’alegra que disfruteu tant. Una abraçada molt forta per tots dos i cuideu-vos!!!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s