Iran 2: El caloret, el Zagros i la saturació

Un cop tornats a Tehran amb les mans buides de visats, vam decidir comprar un vol a Dushanbe (Tadjikistan) per un mes més tard, saltant-nos el Turkmenistan, i començar a pedalar de nou com si res hagués passat. Vam agafar un autobús nocturn fins a Isfahan, la nostra sorpresa va ser que trigava 3 hores menys del que ens havien dit i a les 3:20h del matí érem “a puestu” sense tenir ni idea d’on anar, ja que la nostra intenció era arribar de bon matí i fer turisme. Vam començar a buscar un hostel i a aquelles hores no hi havia res obert, fins que vam anar a petar al hostel Amir Kabir, on els conserges, molt simpàtics, ens van convidar a passar. Després d’unes hores de recuperar son i fer-nos una dutxa, vam treure el fogonet de benzina al pati comú per preparar le “p’tit déj” per no pagar extra, mentre tothom menjava l’esmorzar oficial i copiós a base d’ous, pa amb melmelada i mantega, síndria….però nosaltres no podem gastar. Quan la dona ens va demanar si voliem esmorzar vam fer un gran noooooo no gràcies, ja tenim el nostre pa sec i formatge, i va marxar amb una cara tota estranyada. L’endemà al matí, després de muntar el numeret de nou, en Marc, un turista fotògraf francès amb el que compartíem taula, ens va preguntar que per què no esmorzavem “normal” si estava inclòs en el preu. La nostra cara de rucs si que no tenia preu. Vam esmorzar dos cops per recuperar el menjar perdut del dia anterior. Així som els catalans! Abans rebentar que deixar-s’ho perdre. La dona encara riu ara….

A Isfahan vam el turisme típic de la ciutat, però com que era diumege vam trobar el bazar tancat, així que es vam poder moure lliurement en bici. Vam visitar la gran plaça famosa, el Palau de la plaça, la gran mesquita i una mesquita més petita. És a dir, Meidan-e Imam, Chehel-Sotun, Masjed-e Shah. Tot molt bonic, però les entrades desproporcionadament cares. Allà ens trobem la primera Surly del viatge, un indi amb una Surly full equiped que viatjava sol.

La sortida d’Isfahan va ser bastant desagradable, molta calor, molt fum, molts cotxes, i al creuar els poblets la gent ens oferia safates de beguda i menjar, cosa que ens va estranyar bastant. Estaven celebrant el dia del 13è imam ( no confondre amb iman), un home sant que encara ha d’arribar i que ens expliquen que ha d’acabar amb la civilització occidental. Estem molt contents de celebrar el nostre final. En fi… un cotxe se’ns creua i ens obliga a aturar-nos, a crits de chai, chai!!! Hune, hune!! i els homes ens conviden a casa seva, mentre els seguim cap a casa s’aturen a cada cruïlla per assegurar-se que no ens perdem, no entenem tant d’interès en que anem a casa seva. En arribar a casa s’enduen per una banda en Jordi a fumar i beure, i l’Aina es queda amb les dones resant i mirant la tele. Molt emocionant. L’endemà al matí fugim per potes mentre ells ens diuen que ens quedem tot un dia més a dinar amb la resta de la família. Comencem a cansar-nos de l’hospitalitat iraniana…tot i que acabarem dinant a casa d’una altra família, en aquest cas molt agradable, un parell de pobles més enllà. Quan marxàvem encara ens volien donar diners!!

Durant tot aquest període hem après a camuflar-nos entre els arbres i les vinyes per evitar l’hospitalitat desmesurada, sobretot a la nit, quan els iranians sembla que tinguin visió de raigs x entre la foscor. Les frases més populars d’en Jordi a l’Iran han estat “apaga el frontal, m’ha semblat sentir una moto!” i ” Pedala i no t’aturis!!”. Pel camí, però, també hem trobat gent molt amable que ens ha convidat a dinar sovint, però al final sempre hem d’acabar expkicant que hem d’avançar, si no et farien estar a casa seva tot el dia.
Entre kebabs i arròs seguim fent quilòmetres, i camí de Vanak, ja al Zagros, s’acaba l’asfalt i comencen unes rampes súper dretes on cal arrossegar la bici. En aquesta zona el vent bufa fort i en fa la guitza durant la nit. Posem rumb cap a Semirom, regió coneguda per les seves pomes (són més bones les d’Alàs), i també pels Qashqa’i (els nòmades, no els nissan). Ens atura l’Omid i ens convida  a la seva tenda a fer un qashq, un formatge sec molt fort que guardem a la butxaca quan ell no mira. Quan el pare torna de pasturar, sopem un bon arròs amb corder i bolets de l’Alt Urgell amb tota la família.

Ens endinsem encara més a les muntanyes, on només trobem els nòmades amb els ramats i les seves motos. En algun moment vam decidir deixar la ruta pevista i anar a buscar una mica d’aventura per algunes pistes que no sortien al mapa. Arribats al poble de Dili, a uns 45 graus de temperatura, vam parar a demanar aigua a una casa, i a més d’aigua, ens van convidar a un plat d’arròs, pisto i iogurt boníssim!! Almenys la pujada la vam fer amb la panxa plena. Fem un tram de 15 km de pura btt, amb pujabaixes, baixades xules i totalment aïllats de la civilització, només al final trobem nòmades amb els seus ramats i les seves motos.

A la nit ve un home qashqai a dir-nos “zip zip zip” que en farsi vol dir poma, i no entenem res. L’home ens assenyala la cremallera del polar i ens fa entendre que tanquem bé la cremallera de la tenda perquè no entrin les serps verinoses. Entesos. Des d’aquí vam anar cap a Koshrow-Shirin per unes pistes perdedores entre camps de cereals i fruiters, on hi ha una infinitat de pous d’aigua. Passat Sedeh, ens adonem que ni el mapa ni el GPS tenen aquesta part dibuixada correctament, i estem contents d’haver descobert el google maps per viatjar, com fan la resta de ciclistes modernillos. Després d’un dia dur per una pista mig asfaltada amb molt de vent, gaudim del nostre ritual de tardes a l’Iran: suc, gelat i bossa de patates, totalment necessari per la ment. La última part del Zagros és extremadament calorosa, al voltant de 45graus, i les pujades d’asfalt al migdia es fan duríssimes. Arribem a una gran plana de cereals i arròs fins a arribar a Persepolis.

Visitem Persepolis a la tarda ja que la calor és insuportable i a dins el recinte no hi ha cap ombra. El lloc és espectacular, i ens va cridar molt l’atenció els grafitis fets pels exploradors de finals de egle XIX en times en plan “Lord Wilson McDonald was here in 1898”. Al sortir del recinte ens vam trobar un home de 75 anys, arqueòleg, fill i nét també d’arqueòlegs, que va viure tota la vida al poble de davant de Persepolis fins que el sha el va enderrocar per construïr-hi un macrocampament per convidar-hi els líder internacionals. L’home parlava italià i era una enciclopedia d’arqueologia, en concret de Persepolis, després de treballar-hi durant 60 anys, i ara es dedica a fer de guia. Ens retrobem amb uns amics francesos, el Dylan i l’Aurianne, les farfadets butineurs, que han deixat les bicis a Tehran i viatgen per Iran fent autostop. Quan estem a punt de començar a sopar, la “taula” parada a un dels jardins del recinte ( als iranians els encanta acampar als parcs públics), apareix una megafamília d’iranians aparentment amics dels francesos. Ens expliquen que són els cosins de la família que els havia acollit el dia anterior, i la família hqvia avisat els cosins que els francesos estarien acampats a Persepolis en un jardí, i no sabem quantes hores portaven tooooots la família remenant per allà a veure si trobaven els guiris. Doncs malauradament  ens van trobar a l’hora de sopar. Es van asseure en cercle al voltant nostre i van començar a disparar preguntes: què en penseu de l’iran?? Us agrda la gent?? Penseu que som terroristes?? (Sisi, aquesta és la pregunta estrella que sempre t’acaben  fent!! ens vam quedar amb les ganes de respondre sí, pensem que sou terroristes, ens segrestareu o hem de seguir bevent tè fins a explotar?!). Nosatres vam intentar sopar però no hi havia manera, realment la seva “hospitalitat” ens va sobresaturar. Si ens demaneu si ens va agradar l’Iran, la resposta és nye. Com a tot arreu hi ha gent de tot tipus, però en el nostre cas no estàvem preparats per aquest marcatge cos a cos. I la nit de Persepolis va ser el súmmum de la desesperació.
A Shiraz vam intentar fer l’extensió de visa per primera vegada, on tota l’oficina de la policia d’immigració estava molt ocupada mirant el volei a la tele (França – Iran). El funcionari de torn ens va denegar l’extensió i ens va enviar a fer-la a Yazd al cap de 3 dies. Així que aquell mateix dia vam començar a pedalar rumb a Yazd, creuant les últimes muntanyes que ens quedaven a l’Iran, i baixant per la vall de Vanak a Babanat, coneguda pels seus noguers espectaculars. Una altra zona molt bonica.

A Yazd vam tenir temps de fer turisme, tot i que les altes temperatures, superiors a 40 durant tot el dia, fan que no tinguem massa ganes de fer res. Al final visitem la part antiga amb bici i ens fem un fart de menjar síndries i beure més tè per passar les hores.

La nostra estada a l’Iran va acabar de la millor manera, ja que la Shabnam i el Hooman, i la Razieh i el Behnam, ens van acollir a casa seva i aquest cop sí que l’hospitalitat iraniana va lluïr com mai. Gent molt maca, amb la ment molt oberta i amb ganes de veure món malgrat les dificultats que tenen. La Shabnam i el Hooman havien de viatjar a Europa a visitar el seu tiet a alemanya però l’ambaixada els va denegar el visat. Ens podem sentir afortunats de ooder viatjar per gairebé tor arreu…Gràcies amics per haver-nos ajudat en aquesta recta final, i ànims en la vostra lluita!
En aquest pots també volem agraïr l’ajut de tots aquells que ens han acollit i ajudat e la nostra estada a l’Iran: Aydin i Nema (Tabriz), Habib i Mina (Tehran), Eisa & family (Shiraz), Mohammad (Yazd), Razieh i Behman (Tehran), Shabnam i Hooman (Tehran), i totes aquelles persones que ens han posat un plat a taula desinteressadament, moltes gràcies!!!
Per cert, el jefe Mustafa d’Istambul segueix la seva aventura i tenim notícies que està a Dushanbe!! We will get you!!!