Com que no vam aconseguir el visat per creuar el Turkmenistan (500km de desert per una carretera principal), vam decidir volar des de Tehran fins a Dushanbe i veure aquest enigmàtic país des del cel. Després de pagar el doble del que ens havien dit per les bicis, vam superar el disgust abandonant el hijab a l’avió, i quedant-nos en pantalons curts i màniga curta tots dos. Vam aconseguir un visat de 45 dies i doble entrada al Tadjikistan, així que teníem temps de fer una visita exprés a l’Uzbekistan per aprofitar el visat que havíem fet des de casa.
La idea era entrar per la frontera propera a Samarcanda amb les bicis, fer una ruta circular i tornar per la frontera del sud, Sariosiyo, propera a Dushanbe. Però la frontera del nord fa uns quants anys que està tancada, així que la única opció era anar i tornar pel mateix camí. Com que aquesta idea no ens atreia gaire, vam decidir aparcar les bicis “chez Véro”, una warmshower de Dushanbe (ja us ho explicarem al proper capítol, Tadjikistan), i visitar el país amb transport “públic”. Així que vam agafar una motxilla amb el que necessitàvem per passar 10 dies a més de 40° i vam posar rumb cap a Sariosiyo.
La frontera entre el Tadjikistan i l’Uzbekistan és un lloc curiós, com que les relacions no són gaire bones, els vehicles han de pagar taxes molt elevades per creuar d’un país a l’altre, això a la pràctica es tradueix en què no hi ha vehicles que creuin la frontera i tothom passa a peu. Una altra cosa que ens va cridar l’atenció és que a l’Uzbekistan les “a” es converteixen en “o”, així quan rribes et donen la benvinguda a l’OZBEKISTON, el nan (pa), es converteix en non, i el chai (tè) es converteix en choi.
Des de la frontera vam agafar un taxi compartit fins a Samarcanda, la primera parada de la nostra excursió. Així com a l’Iran hi havia una molt bona xarxa d’autobusos, a l’Àsia central la manera més habitual de moure’s és el taxi compartit. Samarcanda havia estat una ciutat molt important a la ruta de la seda finsnque Ghenggis Khan la va destruïr l’any 1220. Timur i posteriorment el seu nét Ulugbek la van reconstruïr i la van convertir en un important centre cultural, econòmic i intelectual. Avui en dia es poden visitar moltes de les construccions d’aquella època. Nosaltres ens vam centrar en el Registan, un conjunt de 3 madrasses que es compten entre les més antigues del món i que formen una plaça que havia servit de bazar. La madrassa més antiga és la d’Ulugbek, i les altres dues, Sher dor i Tilla-Kari són còpies de la primera. La madrasses consten d’un gran pati interior, una mesquita i i les cambres on vivien els estudiants, similar als claustres de monjos.
Mirzo Ulugbek, nét de l’Emir Timur, va ser un governant d’aquesta regió però sobretot se’l coneix pels seus estudis d’astronomia, molt avançars per l’època. Vam poder visitar l’observatori astronòmic d’Ulugbek i el museu, on hi ha un astrolabi de 30 metres d’alçada, que va dissenyar per calcular les posicions fels estels, i que no va ser descobert fins l’any 1908. També vam visitar la mesquita de Bibi Khanym, prop del bazar, en el seu moment una de les mesquites mes grans del món islàmic. Diu la llegenda que la Bibi Khanim, l’esposa xinesa de Timur, va fer construïr la mesquita com a sorpresa mentre ell era fora lluitant. L’arquitecte es va enamorar bojament de la Bibi i va dir que no acabaria la feina no ser que li pogués fes un petó. El petó va deixar una marca i quan Timur ho va veure, va fer executar l’arquitecte i va decretar que les dones haurien de cobrir-se amb un vel per no temptar els homes. Per últim, vam anar a Shah-i-zinda, l’avinguda dels mausoleus, on es creu que hi ha enterrat algun parent de Mahoma, i la família de Timur i Ulugbek.
Altre cop taxi compartit cap a Bukhara… Bukhara és la ciutat més sagrada de l’Àsia central, i va ser el centre religiós i cultural durant divesos segles. La ciutat en si és una joia arquitectònica i hi ha més de 140 edificis protegits només al centre, es podria considerar com una ciutat museu. Fins fa un segle encara funcionava el sistema de canals i piscines per combatre les altes temperatures i per beure, però la falta de renovació de l’aigua provocava sovint greus malalties. Després del pas de Ghenggis Khan el 1220, durant el segle XVI va revifar com a centre religiós, amb més de 300 mesquites, 100 madrasses i 10.000 estudiants. Aquí ens vam dedicar bàsicament a caminar per la ciutat i veure els edificis des de fora, després de l’Iran i de Samarcanda portàvem una bona satuació de mesquites, madrasses i mosaics blaus.
Una de les visites que més ens va impactar va ser l’antiga presó, el Zindon, actualment convertida en un museu, on es poden observar els estris de tortura utilitzats a l’època, feia esgarrifar! Hi havia tres cambres per als presos “fiscals”, és a dir, els que havien deixat de pagar impostos, i encara hi havia la quarta cambra, que era un forat excavat a 6,5m de fondària sense cap mena d’accés, anomenat bug pit i reservat als presos polítics. En aquest forat hi deixaven els presoners en companyia de diverses bestioles verinoses, en general fins que morien, i llavors eren recuperats del forat amb una corda. En aquest forat s’hi van estar diversos anys el Coronel Stoddart i el Captain Conolly, fins que van ser penjats l’any 1842. Stoddart havia arribat 3 anys abans per intentar persuadir l’emir de Bukhara per aliar-se en una invasió a l’Afganistan, però aquest es va sentir ofès ja que la carta no l’havia escrit la reina Victòria, i el coronel va entrar a la fortalesa a caball enlloc de respectar el protocol i entrar peu, així que el va enviar al forat. Dos anys més tard, el capità Conolly arribava per negociar l’alliberament del seu colega, però l’emir es va pensar que tot era un complot amb els seus enemics de Khiva i Kokand, i també el va fer tancar. Després de la derrota dels britànics a l’Afganistan, va creure que la Gran Bretanya no era cap potència militar de primer ordre i va decidir penjar els dos presos. No s’estava per òsties l’emir…
Tant Samarcanda com Bukhara han estat tradicionalment habitades pels tadjiks, de manera que la llengua habitual és el tadjik, però la separació en repúbliques feta pels soviètics va donar aquesta part del territori a la RSS de l’Uzbekistan.
Passejant per la fortalesa (Ark), ens vam retrobar amb dos germans suïssos, la Leila i en Kim, que havíem conegut a Isfahan, a l’Iran. També viatjaven amb bici però en Kim havia tingut una tendinitis important que li impedia pedalar, i havien seguit amb transport públic. Tant ells com nosaltres ens havíem plantejat anar fins al mar d’Aral, però el preu per a dues persones era massa car, així que a partir d’aquest moment vam decidir compartir viatge i posar rumb a un mar que té els dies comptats.
La primera parada, després de tot un dia de viatge, va ser Nukus, una ciutat d’estil totalment soviètic, amb una gran plaça i molt poca gràcia en general. Allà vam trobar-nos amb el Viktor, un ex pescador i taxista que ens va portar amb el seu Toyota 4×4 fins a la costa actual del mar hipersalí. Durant tot un dia vam estar creuant el desert de la república del Karakalpakstan, la regió occidental de l’Uzbekistan. Aquesta república estava habitada tradicionalment per pescadors i nòmades, amb una llengua i cultura més similar al kazak que a l’uzbek. La destrucció del mar d’Aral ha convertit aquesta regió en la més pobra de l’Uzbekistan. Quan per fi vam arribar al mar, en Viktor ens va mostrar com havia retrocedit la línia de la costa en els últims 10 anys, el temps que ell s’havia de dedicat a portar turistes. Aquí va la història d’aquest mar en extinció:
El gran desastre del mar d’Aral és un dels desastres mediambientals més grans causat per l’home. Aquest mar està alimentat per dos rius: el Syr Darya i l’Amu Darya, que vénen de les muntanyes del Tian Shan i del Pamir. Quan els soviètics van decidir fer grans plantacions de cotó a l’Uzbekistan, el Turkmenistan i el Kazakhstan per poder proveïr la indústria tèxtil del país, van necessitar grans quantitats d’aigua de tots dos rius per irrigar els sòls semidesèrtics de la regió. L’àrea irrigada va créixer un 20% entre el 1960 i el 1980, i l’aigua treta dels rius es va duplicar. Durant els anys 80, el flux anual que arribava al mar d’Aral era inferior a una desena part del que hi arribava durant els 50. Entre l’any 1966 i el 1993 el nivell el mar va caure més de 16 metres i la línia de costa va recular fins a 80km en alguns punts. Els dos ports pesquers principals, Aralsk al Kazakhstan i Moynaq a l’Uzbekistan, es van assecar literalment, i van deixar sense feina a les més de 60.000 persones que vivien de la indústria pesquera al mar d’Aral. A Moynaq es pot observar el cementiri de vaixells, un record del que un dia va ser la principal indústria de la regió i que ara es troba a uns 200 quilòmetres de la costa actual del mar. Actualment és un poble gairebé desèrtic, amb els carreres buits, bastant tètric.
Una de les conseqüències principals de l’assecament d’aquest mar és l’elevada salinitat que té actualment. Un dles nostres objectius era banyar-nos-hi per comprovar si és cert que pots fer el mort sense enfonsar-te. I sí, vam passar molta estona simplememt estirats a la superfície de l’aigua, surant sense enfonsar-nos a causa de l’elevada densitat d’aquesta aigua. La majoria d’espècies no han pogut sobreviure a aquest canvi. Altres problemes relacionats amb l’assecament del mar són la quantitat de sal i sorra que queden exposades a la superfície i que generen grans tempestes a centenars de quilòmetres, que alhora arrosseguen residus químics del cultiu del cotó. Això genera alhora un seguit de greus problemes de salut als pocs habitants que queden a la regió: càncers de gola i esòfag, tifus, hepatitis…la zona té una taxa de mortalitat infantil superior al 10%, la més alta de les repúbliques exsoviètiques.
Actualment, els habitants del Karakalpakstan viuen de la indústria del cotó, i el govern encara imposa el treball forçat dels treballadors de l’estat i dels nens durant la tardor. En les zones que han quedat a la superfície, hi ha grans camps de petroli i gas que la població local no arriba a percebre, tots els beneficis es reparteixen entre els inversors xinesos i els patrons de Tashkent.
Des de Nukus, i ja de tornada cap al Tadjikistan, vam fer una parada a Khiva, una de les ciutats de l’Uzbekistan mes importants a l’antiguitat. De nou la ciutat ens sorpen amb els seus edificis, una altra vegada com una ciutat museu amb pinzellades turistiques…
A causa de la visita de diversos presidents a l’Uzbekistan, van tancar fronteres i no teniem clar si podriem sortir del pais sense problemes. Finalment el tancament nomes afectava les entrades dels locals, i per fi vam poder tornar a abracar ben fort les nostres SURLYS!!!!
El Pamir ens espera!
degeorgiaalnepalacopdepedal 