El Tadjikistan és la república més pobra i menys desenvolupada de l’Àsia central. La seva capital, Dushanbe, és una ciutat plena de diplomàtics, seus d’ONG’s que ajuden al desenvolupament del país i rics diversos amb cotxes gruixuts, que contrasta amb l’escassetat de recursos i infraestructures de les zones rurals. El trànsit per les grans avingudes de Dushanbe és còmode quan t’acostumes a les demostracions de velocitat dels Lexus, BMW’s i Mercedes que no s’aturen als senyals de la policia. La primera vegada que vam ser a Dushanbe va ser a casa la Vero, una warmshower francesa que deixa el seu jardí als cicloturistes que comencen o acaben la seva part de viatge per la Pamir Highway.
Aquesta ruta és probablement la més concorreguda del món en bicicleta en l’actualitat, i a casa la Vero pots coincidir amb gent de tot el món. La Pamir Highway és una part de la carretera M41 que creua part del Tadjikistan i del Kirguizistan i arriba a Bishkek. Nosaltres només vam fer alguna part d’aquesta carretera principal, ja que vam optar per les variants del Wakhan, que voreja el sud del país, i la variant nord de Dushanbe a Kalaikhum, carreteres menys transitades i sense asfaltar en la majoria dels trams.
El primer tram, de Dushanbe a Kalaikhum, transcorre per un carretera que al principi és asfaltada però ben aviat es converteix en una pista bastant dolenta. En general anem trobant choikhanes on podem menjar i passar les hores de més calor a l’ombra, i anem resseguint grans rius que donen formes de relleu molt espectaculars i de dimensions inimaginables per nosaltres. De mica en mica anem entrant a les muntanyes, fins que creuem el coll de Haborabot, a 3252 metres, esquivant algunes tempestes. Abans, però, vam ser convidats pels militars del control d’aquella zona a dinar i a fer el tè, fins que va sortir el jefe i ens va fer fora.
Després del coll fem uns 30km de baixada molt trencada on ens vam sentir molt afortunats de portar forquilla amb suspensió. Ens vam haver d’aturar diverses vegades per descansar, però va valer la pena. Després d’un segon control militar vam arribar per fi a Kalaikhum. En aquest tram també vam començar a acostumar-nos al crit intimidatori que ens acompanyarà tota la resta de ruta a l’Àsia central: ADKUDAAAAAAAA!!!!!! Que vol dir “d’on sou?”. El problema és que criden amb un to de veu totalment desproporcionat a la pregunta i feiem uns bots de la òstia!
Kalaikhum és l’entrada a la regió autònoma de Gorno-Badakhshan, on comencen les muntanyes del Pamir. Aquí s’ajunten les dues rutes que vénen de Dushanbe, i a partir d’aquí anirem resseguint el riu Panj, que és la frontera natural amb l’Afganistan. Així que durant uns quants dies anirem saludant els veïns afganesos del sud des de la vora nord de riu. D’aquesta zona ens impressiona la grandesa de tot: el riu, les muntanyes, els meandres, les esllavissades…també el contrast que veiem a l’altra banda del riu, amb el tipus de cases i de pobles, les pistes excavades a la roca, els burros com a mitjà de transport i l’aprofitament de la poca aigua disponible amb sistemes de canalització impossibles.
A la nostra part, la carretera M41 és una de les principals del país però l’asfalt està en molt mal estat i de vegades només hi ha pas per un vehicle, amb penyasegats importants cap al riu. Ens fem creus de com els camions xinesos de 6 eixos passen al límit de la caiguda i com són capaços de girar en aquestes curves tan tancades. Fins i tot hem vist algun camió estampat al fons de vall…Nosaltres ens hem de menjar el fum i la pols però almenys tenim més marge de maniobra, estem acostumats als corriols de la Seu…
En general seguim trobant choikhanes per menjar pilov (arròs amb verdures) i tè a dojo, i un dia una nena que parlava molt bé anglès ens va convidar a dinar a casa seva, que ja vam veure que era una choikhana. Finalment ens va proposar de plantar la tenda al jardí i passar la nit allà. Va resultar que la choikhana també funcionava de nit i era el lloc de parada de tots els camioners que passaven per allà, així que va haver-hi moviment tota la nit. Per acabar-ho d’adobar, era l’aniversari del seu pare i van estar cantant i bevent amb tota la gent que coneixien. Finalment, a les 6 del matí, quan la llum i la calor ja eren insuportables, es va fer el silenci. Era el moment de recollir trastos i seguir pedalant amb unes ulleres que ens arribaven al peus. Nits com aquestes ens han tornat bastant orcs i asocials, i normalment rebutgem totes les invitacions que ens fan. No saps mai amb quina sorpresa et trobaràs després d’un amable invitació…. Finalment vam arribar a Khorog, centre neuràlgic del Pamir, on només arribar ens vam inflar a menjar patates i beure cervesa fresqueta. Curiosament, el tram de carretera entre l’aeroport i el poble estava extraordinàriament ben asfaltat, després vam saber que uns dies abans hi havia anat el presi amb helicòpter i, és clar, l’asfalt centrasiàtic li hauria fet mal al cul.
Khorog és un poble bastant gran on s’hi pot trobar de tot. Nosaltres vam dormir al Pamir Lodge, ambient cicloturista 100%, lloc de trobada dels que van i vénen del Pamir, de l’est cap a l’oest i de l’oest cap a l’est, pel nord o pel sud, tothom passa per allà, això el fa un lloc ideal per intercanviar informació i experiències, no només del Pamir sinó de la resta països asiàtics. També és un gran lloc per recuperar l’estòmac després de les gastros gairebé obligatòries en aquesta zona, també compartides per tots els cicloturistes. Allà vam arribar a veure fins a 12 Surlys juntes, fet que demostra que segueix sent una de les marques de referència del cicloturisme. Després de tres dies de descans prenem el camí del sud, que ens separa de la M41 (Pamir Highway) i que ens durà per la part tadjika del corredor de Wakhan.
De camí cap a Ishkashim ens trobem la Claudia i en Gerhard, una parella d’austríacs d’uns 60 anys que han vingut a fer la Pamir durant les vacances. Ens ensenyaran moltes coses sobre la prevenció del mal d’alçada i de problemes estomacals, i ens els anirem trobant durant tota la ruta fins al Kirguizistan. Ishkashim és l’entrada al corredor de Wakhan per la part tadjika. De fet, el corredor de Wakhan és una franja de territoi afganès que està pràctiment aïllada de la resta del país i és una de les zones més pobres de l’Afganistan. D’altra banda, aquest aïllament geogràfic ha fet que les diverses invasions i guerres els hagin afectat molt poc, i és una zona prou segura. L’existència d’aquesta franja entre el riu Panj i els cims de les muntanyes fronterers amb el Pakistan (és a dir, es tracta només d’un vessant) pertanyent a l’Afganistan es remunta a finals del segle XIX. En aquella època, els russos havien avançat per l’àsia central cap al sud, mentre que els britànics estaven a la Índia i el Pakistan avançant cap al nord. Quan les dues potències es van trobar, van definir una zona neutral entre els dos imperis, que va passar a formar part de l’Afganistan, i en la que cap dels dos podien penetrar. Per això ara l’Afganistan té aquest dit aïllat de tot i sense sentit, però que va molt bé per traficar amb opi (L’Afganistan és el primer productor mundial d’opi i el Tadjikistan és el 3r país comercialitzador, després de l’Iran i el Pakistan). El tren de Dushanbe a Moscou és conegut com l’Heroin Express, i els diners del tràfic de drogues han servit per finançar-ho tot al Tadjikistan, des de la guerra civil fins als grans palaus.
El corredor de Wakhan resulta ser un indret molt més càlid del que ens haviem imaginat. Anem trobant petits poblets on comprem menjar i moltes guesthouses, ens adonem realment de com de turística s’ha tornat aquesta ruta en els últims anys. Seguim vorejant el riu Panj, amb l’Afganistan a tocar, però per fi apareixen les muntanyes del Petit Pamir, amb cims de més de 6000 metres, que comencen a donar ambient. Pel camí ens donem el gust de fer-nos un bany a les termes de Bibi Fatima, molt recomanable també per les vistes que hi ha. Aquí l’asfalt desapareix i anem guanyant desnivell de mica en mica per una pista en bastant mal estat, fins a Langar, l’últim poble que trobarem en uns quants quilòmetres, a 3000 metres. Aquí s’acaba la civilització i comencem a guanyar alçada de manera més o menys gradual, però amb pistes bastant dolentes i sovint vent fort que ens fa difícil avançar. Un matí, mentre fèiem el tè, van aparèixer el Ben i l’Anne, una parella flamengo-francesa amb qui vam acabar compartint tot el final de ruta fins ben entrats al Kirguizistan!
A Khargush, ja a 4000 metres, trobem el control militar on ens demanen el permís de la GBAO. Aquí ens acomiadem de l’Afganistan i del riu Panj, ja que la pista gira cap al nord per enfilar el Kargush Pass, de 4344 metres, el primer dels 4 colls d’alçada que haurem de creuar. És curiós com els colls del Pamir són ben difrents als nostres: ni una paella, ni tan sols un revolt, ni cap fita que el marqui, la foto la vam fer uns 100 metres més avall del coll quan ens vam adonar que la pista començava a tendir a baixar…tot un luxe! Entrem en un desert d’alçada on perdem del tot la vegetació, el paisatge es torna inhòspit i dur, marró i rogenc, i el fred es comença a notar durant tot el dia. Durant uns quants dies estarem pedalant a bastanta alçada, sempre per sobre dels 3500 metres, i tot i que l’aclimatació ha estat molt bona, les rampes dures es fan més dures, el vent bufa fort, i la immensitat de les muntanyes donen un punt èpic a la travessa. Quan trobem de nou la M41, decidim seguir per pista fins als llacs de Bulunkul, on trobarem un dels pobles més surrealistes de la ruta, enmig del no-res, en una plana molt ventada on hi ha 10 cases mal comptades i una estació meteo proporcionalment enorme. Des d’allà ja no podrem evitar anar a parar a la carretera principal, per la que arribarem fàcilment fins a Murgab, el segon poble en importància de la Pamir, a 3650 metres.
L’últim tram de la Pamir Highway transcorre en general per sobre dels 4000 metres, amb vistes espectaculars de la immensitat d’aquests deserts d’alta muntanya i dels grans cims i glaceres que ens envolten. El fort vent de tarda ens obligarà a dormir sovint dins de caravanserais en ruïnes, o fins i tot en una gravera, entre muntanyes de còdols. En unes d’aquestes ruïnes ens va trobar en Remy, un noi francès la companya del qual va haver de volar a Osh a causa del mal d’alçada, i que pedalava sol des de llavors. L’afegim al grup – i ja són 3 francoparlants!- i d’aquesta manera seguim amb el nostre curs superintensiu de francès, olalà mondieu! Finalment vam arribar al tant esperat coll d’Ak-Baytal, que amb els seus 4655 metres és el més alt que hem fet fins ara. Ens havien explicat tantes històries que quan vam ser allà ens va semblar fàcil i tot. 100% ciclable, això si, a pas de tortuga i jugant amb l’equilibri sobre la bici, és cert que l’alçada no perdona! A partir d’aquí, el vent en contra no ens deixarà, i els dos últims colls es faran bastant més durs.
Des del llac de Karakul podem començar a veure els massissos fronterers amb el Kirguizistan, i anem buscant el Pic Lenin sense acabar de saber on situar-lo. Fem els dos ports de 4300 metres que ens queden amb fort vent en contra, però flipats de la vida de veure per quin lloc estem pedalant. Abans de l’últim coll però, ens trobem la frontera tadjika, on comença a caure neu i calamarsa. Des d’aquí fins a la frontera kirguisa hi ha més de 30km, així que durant una nit estarem en terra de ningú, però sense idees ni material per saltar-se cap llei, una altra oportunitat perduda. Des d’aquí fins a Sari-Tash, ja al Kirguizistan, ens queden pocs quilòmetres de baixada, una de les fronteres més fàcils i agradables de creuar, i ara sí, les immenses muntanyes de la serralada Trans-Alay, coronada pel pic Lenin ( 7134m), en la frontera triple entre el Tadjikistan, la Xina i el Kirguizistan, el nostre proper objectiu.
degeorgiaalnepalacopdepedal 