L’entrada al Kirguizistan per la M41 és ben tranquila, després d’uns quants quilòmetres en terra de ningú arribem a una frontera deserta, on hem d’estar 10 minuts cridant i picant portes abans no aparegui ningú. Des d’aquí, una llarga baixada fins a Sari-Tash, el primer poble que trobem al Kirguizistan. Sembla fet a posta, però només creuar la frontera apareixen iurtes i els primers yaks a banda i banda de la carretera, com per deixar-nos clar el paisatge que ens espera durant els propers dies. La baixada a Sari-Tash es fa dura, el vent en contra és tant fort que hem de pedalar com si fes pujada. A l’arribada però, tenim doble premi: d’una banda la visió magnífica de les muntanyes que deixem enrere, entre la Xina i el Tadjikistan, amb el Pic Lenin com a estrella principal; de l’altra un restaurant on ens menjarem uns ous ferrats acompanyats de potser massa cervesa. Per rematar-ho, aprofitarem per comprar unes cuixes de pollastre rostit per sopar….
Ens queden encara dos ports de muntanya abans no comenci la baixada a la plana, estem arribant a la vall de Fergana, zona de conflictes constants entre la població kirguisa i la uzbeka. Aquesta regió ha estat tradicionalment habitada pels comerciants uzbeks, gent sedentària que acostuma a viure a les zones més baixes de l’àsia central. Els soviètics, però, es van dedicar a dividir l’àsia central en repúbliques que corresponguéssin a una majoria ètnica però que sempre incloguéssin alguna minoria, per allò de “divide y vencerás”. Així, part de la vall de Fergana, habitada pels uzbeks,va ser incorporada a la RSS del Kirguizistan, fet que encara ara dóna lloc a conflictes armats. Arribats a Gulcho, fem l’últim dinar, el dinar de comiat amb els nostres companys de pedalades de les últimes setmanes: l’Anne, el Ben i el Remy. Tots ells tiren cap a Osh, mentre que nosaltres anirem cap a Ozgon per evitar la gran ciutat. Abans però, tornarem a beure plegats unes quantes cerveses calentes de més. És curiós que després de tants dies parlant en francès, ens va costar uns dies recuperar el català normal.
Arribats a Ozgon, vam fer un kebab amb arròs i uns ous ferrats (maleïts ous!!) al més pur estil iranià. Si senyor, tornem a estar en terres ben musulmanes, sense gairebe ni adonar-nos-en, i nosaltres amb pantalons curts i tirants i demanant cervesa com si res…trobem un noi que vol practicar anglès, i li demanem on és l’hotel. Ens diu que a Ozgon no hi ha hotels, que haurem d’anar a Jalal-Abad, a més de 40km!!! És tard i li demanem si podem acampar a algun lloc, i ens ofereix dormir a casa seva, que és un antic restaurant convertit en vivenda, així que acabem passant la nit a una sala de menjar. Els ous ferrats del dinar fan el seu efecte i passem la nit del lloro, l’endemà ens llevem fets pols, amb molt mal de panxa i cagarrines. El camí cap a Jalal Abad serà dur, a 40 graus, per la carretera més transitada del país i amb algunes rampes molt dures. Per sort, en un descans a la única ombra que vam trobar a una llarga pujada, un camió es va fixar en nosaltres, va parar i ens va fer pujar, i així vam arribar a Jalal-Abad al migdia. Una mirada ràpida al google maps ens diu que hi ha un hotel a pocs metres d’on ens ha deixat el camió, així que hi anem, i per sorpresa nostra es tracta d’un hotel de veritat, amb lavabo a l’habitació (!!!!), nevera, aire acondicionat i llit de matrimoni còmode a preu de guest house en habitació compartida!!! Ens hi quedem sense dubtar-ho, i durant dos dies només sortirem de l’habitació per anar al súper del costat a comprar aliments bàsics: llet, cereals, cervesa i patates fregides.
Després de reposar un dia i mig ens sentim amb forces de reprendre el camí cap a Kazarman, creuant el coll de Kök Art. Sortim de la civilització i l’asfalt i el paisatge es torna a omplir de iurtes i pastures d’estiu, i comencen les tempestes de migdia que ens acompanyaran caaaaada dia…és el que toca a l’estiu, ja sabem d’on surt aquest color verd que trobem per tot arreu! Per fi al coll de Kök Art trobem els primers catalans del viatge, l’Alba i en Ricard, amics d’amics, que han estat 14 mesos per Amèrica central i del sud, i ara pedalen des de casa fins al sudest asiàtic (n’hi ha que s’ho monten millor que nosaltres), i passem una bona estona a dalt el coll, ben pelats de fred pel vent, però ben contents de trobar-los! Uns altres que també s’ho monten molt bé són una família belga que han vingut des de casa seva amb un 4×4 indestructible d’aquests com a les pel.lícules, trobem el pare i dos fills perquè la mare està fent de suport psicològic al fill gran que té exàmens a la universitat, quines vacances!! Acampem amb ells i compartim uns espaguetis a la bolonyesa que portes des de Bèlgica a la nevera del cotxe…L’endemà arribem per fi a Kazarman, però el Jordi fa dies que es troba bastant malament i finalment decidim deixar les bicis allà i fer un viatge “exprés” amb taxi cap a Bishkek a visitar un metge. El viatge exprés dura unes 9 hores i fem cap a la AT house, una mena de guesthouse amb jardí per acampar destinada a ciclistes que creuen Àsia, els seus propietaris són l’Angie, una noia búlgara que és profe a la universitat americanA d’Àsia central, i el Nathan, el seu company canadenc que es dedica a mantenir la casa…el lloc ens encanta i el Nathan ens ajuda a trobar un bon metge i a fer les gestions que calen per aconseguir el visat de la Índia, ja que som a la capital hem d’aprofitar el temps! Al Jordi no li calen ni anàlisis, la metgessa li diagnostica una salmonel.losi causada pels ous d’Ozgön, al final aquesta gent acaben tractant sovint amb les mateixes malalties i amb quatre preguntes i una mica d’exploració tenn molt clar de què es tracta. Amb els antibiòtics al sarró i els tràmits pel visat indi en marxa, tornem cap a Kazarman a recuperar les bicis per seguir amb la nostra ruta cap al Song Köl.
La pista és bastant dolenta amb molts còdolos, i fa bastanta calor, són uns dies durs. Després de 1000 metres de desnivell positiu acumulat, seguim a la mateixa alçada!! Va ser un tram llarg i pesat, de sube bajas amb calamina i vent, bastant dur i monòton…A Ak-Kiya, mentre compràvem una birra i unes patatones per fer l’aperitiu, ens vam trobar una altra parella de catalans, en Joan i l’Ivan, que anàven molt més ràpid que nosaltres, només vam aguantar plegats 17min !!! Quines màquines!! I a sobre, dormien a la tenda directament sense màrfega, gent dura de Girona!! A Jangi Talap omplim provisions resseguint totes les botigues del poble, birra Boumond de 2 litres, més patates, pa, pasta…vaja, lo de sempre. Anem cap al Song Kol, i ens esperen uns quants dies sense trobar poblacions.
La pujada cap al Song kol comença malament, hem de creuar el coll de Moldo Ashuu i de bon matí ja veiem el cel negre i sentim els trons que vénen d’allà, així que decidim parar abans de començar la pujada per veure com evoluciona. Mentre estem allà parats apareixen 5 cilistes italians que vénen del coll, xerrant xerrant resulta que són els que ens van contactar al wikiloc demannt informació sobre la ruta que vam fer fa 2 anys! En informen que al coll plou molt, i diuen que van cap al Tosor Pass a fer la ruta que els vam recomanar. Bé, ens comencem a fer una idea de la meteo que ens espera els propers dies…L’endemà el dia es lleva clar i comencem a pujar fins que arriba la primera tempesta. Plantem de nou la tenda fins que passa, i aprofitem la següent finestra de bon temps per fer els 700 metres de paelles fins al coll en 2 hores, ho donem tot! Ja a dalt, veiem les primeres iurtes del Song kol i la següent tempesta. Tenim el temps just per plantar la tenda a prop de les primeres iurtes abans no comenci a caure calamarsa, avui ho hem calculat tot molt bé! Passada la tempesta, el paisatge queda ben emblanquinat…El Song kol és un llac que es troba a un altiplà a uns 3000 metres d’alçada, això fa que sovint s’hi formin tempestes a causa de l’ascens orogràfic de l’aire i la disponibilitat d’aigua a causa del llac, per tant, tot al voltant del llac hi ha pastures excel.lents pel bestiar. El paisatge és totalment verd amb iurtes blanques per tot arreu durant l’estiu, i és un lloc excel.lent per tastar les “delícies” làctiques de vaques i eugues (smetana, kumus, mantega, boles de formatge súperfort…). Allà on parem sempre treuen la tauleta amb pa, smetana i mantega, i ens obliguen a beure kumus en contra de la nostra voluntat. Això passa diverses vegades al dia, cada vegada que una tempesta creua el Song kol i ens hem d’aixoplugar a una iurta. Ens preguntem quants kumus més podrà aguantar el nostre estómac…Fem la volta al llac en sentit horari, i en sorprèn trobar-lo molt menys turístic del que ens l’haviem imaginat, trobem camins solitaris i cales desèrtiques i decidim fer un dia de descans en una d’aquestes cales. Tot és molt bucòlic excepte que no hem calculat bé el menjar i només tenim arròs per passar el dia de descans….estem que pugem per les parets de la tenda!!!! L’endemà toca baixar de nou a la civilització a buscar xocolatines i patates i coses bones, i ho fem de la millor manera, pel coll de Kara kiya, a 3250m, una pujada molt dreta i una baixada de pura btt, és inhumà!!!
El següent objectiu era explorar una zona del nord del país, al voltant de Taldi Bulak, a la recerca d’algun coll probablement ciclable. Comencem pedalant per les gorges de Kobuk, una altra bona sopresa fins a Susamyr. Des d’allà preguntem a la gent local per n s’agafen les pistes que volem fer, i tothom ens diu que aquestes pistes no existeixen…decidim anar a explorar pel nostre compte i, efectivament, els ponts estan destruïts i ens és impossible passar amb la bici. Un pescador ens diu que al proper riu l’aigua ens arribarà al coll. Decidim fer mitja volta i anar per la carretera principal Osh-Bishkek. La carretera està plena de parades de kumus i boletes de formatge a banda i banda i els kirguisos es tornen bojos amb aquests productes de gust massa fort per nosaltres. De nou, intentem creuar les muntanyes per una pista que surt al mapa, pugem fins les primeres iurtes i demanem fins on va la pista, i tots coincideixen a dir-nos ” Si que es passa, però només a cavall!!”. Un altre fiasco….així que fem mitja volta de nou i tornem a la carretera principal, cap al coll d’Okmot i després fins a Taldi Bulak, amb unes quantes tempestes més pel camí. Ja al poble, vam buscar un súper on comprar provisions per creuar l’últim coll que ens quedava per investigar, i mentre vèiem passar una altra tempesta, ens vam menjar un arròs amb llenties, ou dur i, atenció, maionesa!!!! més bo que l’ensaladilla del Plana! Amb la panxa plena i la carretera ben molla, seguim les traces entre conreus per buscar la pista que ens hauria de dur fins al coll, i arribem a una casa on un home ens convida a tè i a galetes remullides. “On aneu fills de Déu??!!” Ens explica que la pista s’acaba al cap de poc, i que només es pot arribar al coll caminant o a cavall. Així que res, mitja volta de nou amb la cua entre les cames, i amb aquesta s’han acabat les opcions exploratòries dels colls kirguisos. Lliçó apresa: si ningú ho ha fet abans, per alguna raó serà. De tornada cap al poble ens paren uns nois que ens conviden a sopar a casa seva, quan hi arribem ens trobem a tota la família, les dones a la cuina i una olor entre estranya i forta. Ens posem a mirar la lluita grecoromana de les olimpíades, amb la iaia que en sabia més que nosaltres dos sumats i multiplicats per mil, discutint les decisions arbitrals i posant a parir els lluitadors per no fer-ho prou bé. Amb aquestes arriba el sopar… tatxan!!! Un bol de caldo i una gran safata de pasta plana, patata, ceba i carn. No una carn qualsevol, carn de cavall vell, d’aquella que queda entre la pell i la carn de veritat, amb tendrums per to arreu i una olor insuportable…i collons com s’ho fotien!!! I nosaltres dissimulant i menjant-nos només la pasta i les patates…Al final ens vam quedar a dormir, tot i que teniem l’estómac una mica regirat. Al matí ens vam llevar amb la il.lusió d’uns ous i unes torrades “ens hauran fet truita o ous ferrats?” però des del sac ja en arriba la flaire del cavall i efectivament, per esmorzar un bon bol de caldo amb totes les restes del sopar a dins, un bol per a cadascú!!! Sort que van treure pa amb smetana, una crema de llet molt bona, i vam haver d’acabar reconeixent que aquella carn era massa forta pels nostres estómacs…
Aquesta vegada decidim fer el trajecte de Taldi Bulak a Suusamyr amb autostop ja que és carretera principal i ja la vem fer en el sentit oposat. No ens va ser fàcil, vam haver de pedalar més del previst, però una família pescadora amb furgoneta ( el riu Suusamyr és conegut per les seves magnífiques truites) ens va fer part del trajecte. En aquest punt li vam escriure al Nathan, el noi que porta la AT House, si creia que podiem creuar el coll de Ala Archa i baixar cap a Bishkek. La resposta va ser que amb corda, piolet i grampons cap problema. Però ens va recomanar fer la carretera que ressegueix les muntanyes del sud de Bishkek, i creuar pel Kegeti Pass, per on fa uns anys van creuar l’Anna i el Ballester portejant bicis i alforges. Ens promet que l’esllavissada ja està arreglada…així que rumb cap al Kegeti!
La pista és més bonica del que ens esperàvem, anem resseguint una vall cada vegada més alpina, extraordinàriament verda gràcies a les tant estimades pluges, i on anem trobant iurtes que aprofiten les pastures d’alçada. Ens envolten glaceres i muntanyes de més de 4000 metres, i així arribem al coll de Karakol, al final de la vall, on acampem al costat de la última iurta. Després de sopar, apareix un home a cavall enmig de la foscor i ens convida a sopar de nou, així que allà anem, a menjar pa, smetana, mantega de yak, carn de corder vell…ens pregunten com ho fem per menjar, i els expliquem que cuinem amb benzina, i que amb la mitja patata, mitja ceba i unes dents d’all que ens queden ens podem peparar un arròs. Quan enten lo de la mitja patata, la dona s’aixeca i ens omple una bossa de 5kg de patates i cebes. Intentem fer-li entendre que no podem carregar això a les bicis, que hem de fer un coll i que amb la nostra mitja patata ja fem, però no hi ha manera, ella ens vol donar el menjar si o si, així que ens l’acabem enduent a la tenda pensant on el podrem deixar amagat per no carretejar-lo fins a dalt. L’endemà al matí es dóna una de les escenes més surrealistes del viatge: mentre estem esmorzant a -5°C, apareix per la llunyania una high altitud fashion runner (!!!!), fa la volta al peu del coll i ve a saludar-nos. Així com qui no vol la cosa li demanem si necessita una bossa plena de patates i cebes i en diu que sí, que estan a un campament una mica més avall i que els anirà bé per fer el sopar. Així que agafa els 5kg de bossa, i marxa fent running amb un potato onion style per allà on havia vingut. Cara de póker.
Passem el coll de Karakol amb l’amenaça de les tempestes per enèsima vegada, el temps aguanta tot i que trobem alguna placa de gel a l’altra banda del coll, les vistes a les glaceres i a la vall són de nou espectaculars. Girem al nord per enfilar l’últim coll del Kirguizistan, el coll del Kegeti (kegeti lorito, sabem que ens tocarà empènyer fort). Aquí ja no hi ha iurtes, i passem la nit pensant si vindran llops, després de saber que en aquesta zona n’hi ha. Ens llevem vius i sense cap mossegada (animal) i enfilem el Kegeti Pass que comença d’una manera suau, i es va fent cada vegada més dur. El tram final, 7’8km i uns 800m de desnivell pel damunt d’una esllavissada, paelles amb pendents inhumans i una superfície de rocs punxeguts que feien que mantenir l’equilibri sobre la bici fos gairebé impossible. Un autèntic repte també pels agosarats que passaven amb 4×4!! Per sort la meteo ens va respectar, i per primera vegada en molts dies no va haver-hi tempestes (cosa que agraïrem eternament) i vam poder arribar al coll empenyent les bicis tranquilament i fent moltes fotos. Per davant, 30km de baixada, primer amb un paisatge de pics nevats i glaceres, i mica en mica entrant al bosc d’avets, com si estiguéssim als alps suïssos. La baixada es va suavitzant a mesura que avancem cap al nord, i comencem a entrar de nou a la civilització, pedalant un últim dia sencer per asfalt fins arribar a la capital del país. I aquí s’acaben les nostres eploracions per les valls nòmades kirguizes. Però comencen uns dies de gresca i xerinol.la a la AT House, epicentre de la vida cicloturista al kirguizistan. Sopars temàtics: Bèlgica, Espanya -amb una repesentació d’escalivada de Catalunya-, França, especialitats britàniques, encara que no us ho cregueu; una nit de pizza loca al Dolce Vita, per no parlar del filet mignon del Cyclone…Molta gent interessant amb històries increïbles: una família australiana-novazelandesa pedalant amb 2 tàndems i 3 nenes petites per Àsia, uns anglesos amb un tàndem esperant un mes una peça de recanvi per la roda, una suïssa que després d’arribar aquí amb bici se’n torna amb una furgo 4×4 russa, uns belgues que tornen a casa des de NZ amb un tàndem Haze Pino (viatge de noces!!), un valencià el company del qual se’n va tornar cap a casa el segon dia, uns francesos amics del Remy-Elisabeth (amb qui vam pedalar al Tadjikistan) i dels Farfadets Butineurs (amb qui vam estar a l’Iran), el Nicolas, que vam recuperar després del Tadjikistan, i que se n’anava amb bici a treballar a Austràlia, i fins i tot el Marc i la Carina, que vam retrobar després de 4 mesos a l’Iran!!! Aquesta casa és el caravanserai cicloturista del Kirguizistan, gràcies Angie i Nathan!
Un bon punt i final al nostre pas per Àsia central, lloc de pas de milers de viatgers i comerciants encara avui en dia.
degeorgiaalnepalacopdepedal 